Bocabadats amb Messi i expectants amb Dembélé, potser no valorem prou que el Barça disposi avui de la millor parella de porters de tota la seva història. Impossible comparar èpoques i especialistes en un ofici que no ha cessat d’evolucionar, però ve a tomb sospesar la conjuntura. A més, sempre serà millor que parlar del bàsquet o del retorn dels Boixos, que les dates exigeixen valoracions optimistes. El porter ha de donar confiança a la parròquia i si concedeix gol, l’aficionat es resigna a creure que, vistes les habilitats del seu guàrdia protector, aquell era un destí inevitable. Amb Ter Stegen i Jasper Cillessen, memorable dimarts passat, sabem que el contrari haurà de gruar si vol superar l’últim obstacle. Tal com els ancestres sentien quan els seus defensors eren Antoni Ramallets i Joan Velasco, es tracta de guardar la barraca com si fossis, pràcticament, un heroi de tebeo. En aquesta decisiva posició, mai millor que ara i congratulem-nos-en, que la circumstància té data de caducitat. Prou voldríem que l’actual parella es perpetués, però la realitat dicta altres camins i resulta evident que Cillessen tocarà el dos més d’hora que tard. Esperem, això sí, que deixi un bon ingrés a la caixa, força superior als tretze milions que el club va pagar a l’Ajax en preu que, mal acostumats a barbaritats de traspàs, sembla una ganga. I aquest és el camí: els porters dels darrers anys han excel·lit sense costar un ull de la cara, al·leluia davant tal prodigi.

Aquesta temporada ha marcat un punt i a cap pel que pertoca a la compravenda de futbolistes. De tota la vida, el Barça adquiria car i marrava en la venda. Almenys, és l’etiqueta simplista que ha quedat fixada. Ara ja no. Ara té l’obligació de recol·locar l’excedent sense nivell per romandre al Camp Nou i fer-ho a un preu superior. Pel cap baix, no perdre diners. No cada dia apareix un Everton que et pagui el gust i les ganes per Yerry Mina, però aquesta ha de ser la forçosa tendència. Fa 60 anys, i ha plogut molt, Helenio Herrera deixà establert que l’equip havia de jugar amb els nois de casa i fitxar només el talent que calgués. En especial, golejadors, un cop comprovada la incapacitat nadiua per generar-ne. Avui, convé fitxar projectes de jugador a preu raonable, cedir-los si cal i, un cop provats, traure el benefici corresponent per portar el segell de prestigi Barça, sinònim de qualitat al món. Si, a sobre, t’has obligat a vendre enguany per valor de 130 milions per mantenir l’equilibri pressupostari, aleshores no te’n queda altra. Toca per força que l’exèrcit de tècnics a nòmina s’encarreguin de traure rèdit de gent com Cucurella, si consideren que no cap a la plantilla, o d’alguna figura amb recanvi previst que hagi ja donat els seus millors dies a la causa i marxi per embutxacar-se algun meravellós contracte en aquests mons de Déu com a agraïment als serveis prestats. Es parla de Rakitic com a conillet d’Índies de la nova tendència; el temps dirà. Si algun poderós s’enamora de Cillessen, el preu ha de ser forçosament car. L’aposta resulta d’alt risc per a Segura i la llarga llista d’assessors, implica fer un pas endavant per controlar el mercat mundial, aconseguir grans entrades per forçar millors sortides. Tot plegat, sembla la quadratura del cercle. Però és l’única sortida. Ells mateixos s’ho han muntat així.