Els argentins semblen haver escrit el guió d’una novel·la de ciència-ficció. La “meitat més un” dels argentins –els boquenses, els xeneizes o els bosteros com els diuen els seus rivals– en realitat s’han sentit trepitjant un territori més pròxim al dels malsons.

Que la principal competició del futbol sud-americà enfrontés Boca Juniors al seu històric rival River Plate era un plat exquisit. Però des de la primera fase i les inclemències climàtiques fins al frustrat partit de tornada ple de violència social, barras bravas i ineficaços dirigents, tot semblava anunciar una final de buròcrates cacics. Així va ser, el fantàstic es va fer real i els actors d’aquest inesperat drama van fer possible el més impensat: la copa Libertadores d’Amèrica va aterrar a la capital de l’imperi espanyol que els havia destruït. Madrid va prendre el futbol al subcontinent americà amb la complicitat de la Conmebol i la manca d’acord entre les directives de River i Boca. Sota el nom d’un declarat franquista feixista, Santiago Bernabéu, a través de River Plate, es va concretar la derrota xeneize per a escarni de l’afició, que en l’ocasió s’havia pintat de blau i groc. I pel groc saben més de Catalunya i, alhora, els han fet culers.

Els de Boca afirmaven que el robatori quedava per a la corona i per a River, l’alegria. El futbol, per a gairebé ningú. Hom diu que no és temps per a la història ni a l’Argentina, ni a Espanya, semblen temps per a la força bruta, però en el racó més profund del cor dels argentins –la premsa ha estat valenta i honesta, no com a Espanya– la idea que costarà esborrar és que el segrest i la violació de la Libertadores fora d’Amèrica, el seu lloc, quedarà impune.