Els jugadors i l’estil de joc
És difícil que un partit tan atractiu com un Liverpool-Manchester United decebi, i el de diumenge a Anfield no ho va fer (3-1). El Liverpool va aclaparar l’equip de José Mourinho, que literalment no va sortir de la seva àrea en la primera mitja hora de joc, imprimint un ritme vertiginós a la circulació de la pilota i una pressió sufocant quan la perdia. Va ser la definició més contundent de l’estil heavy metal que predica el tècnic Jürgen Klopp, que estava eufòric al final del matx. I no pot ser d’una altra manera: el seu equip és líder imbatut de la Premier i jugarà els vuitens de final de la lliga de campions contra el Bayern de Munic. Però en enfrontaments com els de diumenge, sempre s’ha de parar l’orella a les reflexions postpartit del tècnic del United. Tot i que Mourinho sempre articula el discurs per fer anar l’aigua al seu molí (ahir es va queixar de la poca capacitat del seu equip per competir a nivell físic, al·ludint a les continuades lesions del seu equip, “que ja venen d’abans que jo arribés”), va reconèixer que el Liverpool va merèixer guanyar i va descriure perfectament l’aclaparament que va ofuscar el seu equip: “Juguen a 200 quilòmetres per hora, quan tenen la pilota i quan no la tenen. Encara estic cansat només de veure Robertson [lateral esquerre del Liverpool]. Crec que ha fet un esprint de cent metres cada minut. Absolutament increïble.” Però el més interessant va ser la reflexió que va obrir el tècnic portuguès sobre les diferents qualitats que tenen els jugadors de les dues plantilles –va comparar el Liverpool actual amb el Porto que ell va fer campió d’Europa– per explicar que els tècnics han d’adaptar les seves eleccions a les fortaleses del grup: “Aquell Porto va ser el meu millor equip en transició defensiva. Perdíem la pilota i mossegàvem com gossos embogits per recuperar-la al cap de pocs segons. Al Real Madrid tenia el millor equip en contraatac directe, amb Di María, Ronaldo, Benzema i Higuaín, i destrossàvem tothom en les transicions ofensives. A l’Inter vaig tenir el millor equip en bloc baix defensiu: podíem jugar cinc hores i no concedir un gol. Per tant, els jugadors fan que els equips juguin d’una determinada manera, no sempre és elecció de l’entrenador.” Una versió nova, matisada i més creïble del seu ja habitual discurs dels seus (antics) glory days.