Voler la Champions
Encara que sigui dit com aquell qui no vol la cosa, fa de bon sentir Guillermo Amor declarant que l’objectiu del Barça d’aquest any és la copa d’Europa (i disculpin que no en digui sempre Champions, perquè tinc la dèria de procurar d’anomenar les coses pel seu nom i denunciar les marques registrades que se’ns les apropien).
Que enmig de les declaracions a propòsit de la designació de l’Olympique de Lió com a rival de l’eliminatòria de vuitens, el director de les relacions institucionals del club concretés l’ambigüitat de la bota d’or amb llengua curta de Lionel Messi quan va prometre com a capità de l’equip que farien “tot el possible perquè aquesta copa tan bonica i desitjada per tots torni a ser al Camp Nou” sense especificar-ne la data, fa pensar que la pusil·lanimitat i la falsa modèstia comencen a batre’s en retirada. I si se’n van de la principal institució emotiva del país, potser és que és de debò que hem fet el tomb i que tots plegats ja ens sentim prou independents per dir les coses pel seu nom sense complexos ni manies.
Aspirar a aconseguir res, voler arribar a l’excel·lència, és una qüestió que els centres formatius i les escoles de negoci fa tant de temps que estimulen que potser sí que la remor ha superat el xiuxiueig de la vacuïtat discursiva a què el país s’havia avesat com a estratègia per sobreviure. I estaria bé, perquè no dir ben bé el que som ni què volem ens aboca tant a la derrota com un equip de futbol sense ganes de pilota.