Passar és l’obligació
Roma no s’oblida! Un cartell amb aquesta llegenda hauria d’estar penjat a la paret principal del vestidor del primer equip del Barça...
Dos eren els rivals a evitar en el sorteig de la Champions, el nostre objectiu prioritari: el Liverpool, la fera perillosa del bombo dels segons, i el United. Efectivament, perquè després de presenciar el partit grotesc que els de Manchester van jugar a Anfield tenia claríssim que Mourinho seria fulminat i, per tant, sense aquest tècnic desfasat i histriònic, seran un contrincant força més temible que qualsevol dels altres possibles com, per exemple, l’Olympique Lyonnais de Bruno Génésio.
La seva victòria al camp del City és un bon mesurador de les virtuts d’aquesta esquadra jove, que planteja els partits des de la intensitat, amb guió d’anada i tornada, un dibuix original i incòmode per a l’adversari (3-4-1-2) i alguns jugadors interessants (la figura Fekir, el lateral Mendy o el migcampista Ndombele), però que deixa molts espais al darrere, es desendreça tàcticament i, sobretot, no té la jerarquia dels grans escuts.
Dita la qual cosa, la nostra obligació (amb totes les lletres) és eliminar els francesos, i per aconseguir-ho, la de Valverde (d’obligació) és fer que l’equip arribi al 19 de febrer amb els millors jugadors en la forma física i mental adequada per afrontar el compromís. I convindria tenir clar que, després del ridícul espantós de la temporada passada, nosaltres a Europa ja no ens podem autoconsiderar favorits davant de ningú. És la penitència.
Encara en clau de sorteig, l’aparellament entre l’Ajax i la penya dels germans Padrós (per cert, avui juguen a Abu Dhabi una final contra un equip que es diu Al Ain i que no és campió de res: en diuen mundial de clubs però –en rigor– és una patxanga entre dunes i camells) té la seva gràcia alhora que serà ideal per calibrar la talla competitiva en grans batalles dels desitjats De Ligt i De Jong.
Murillo, planter i cessions
Que ens hàgim quedat únicament amb dos centrals útils, és producte de la fatalitat (lesió d’Umtiti) i d’una errada de planificació notable (l’historial clínic de Vermaelen desaconsellava clarament la seva renovació). Sigui com vulgui, ara calia apuntalar la posició i el sorprenent pedaç, però, ha estat la cessió de Jeison Murillo. Teòricament, el central colombià arriba per jugar els partits de copa i els de lliga, quan toqui fer descansar Piqué i Lenglet (que haurem de cuidar extremadament i resar perquè no se’ns constipin).
Arribats a aquest punt, em pregunto –una vegada més– de què ens serveix la Masia si no pot fabricar ni un central que, en cas de necessitat, iguali les prestacions que ens pot donar un suplent del València! Em nego a creure que Chumi, Mingueza o Cuenca no tenen més qualitat que Murillo. Per tant, serà que Valverde no els veu prou preparats/experimentats per fer-los confiança. O no s’hi atreveix. Previngut, capritxós, poc valent...?
De totes maneres, és obvi que la distància entre el Mini i el Camp Nou és oceànica. I en aquesta dura travessia cap al primer equip, la cessió de qualitat hauria de ser el pas previ per a les millors perles del planter. Al Barça B hi perden el temps i no ens els creiem. Les credencials s’han de guanyar a fora.
A propòsit, se’ns diu des d’Anglaterra que Tottenham i Everton s’interessen per la cessió de Riqui Puig (19 anys). Què esperem? La Premier és un destí immillorable per al creixement del futbolista i comprovar de quina pasta està fet.
