Josep Maria Bar­to­meu va apro­fi­tar la tra­di­ci­o­nal tro­bada anual amb la premsa per lamen­tar que, de vega­des, els direc­tius se sen­tin mal­trac­tats, cri­ti­cats sense raó ni argu­ments. Una queixa sense ínfu­les de recri­mi­nació, que el Nadal exi­geix bons propòsits i desit­jos. Pot­ser el pre­si­dent del Barça ha estat massa exi­gent en l’obser­vació. Si conegués la història, con­vin­dria que mai cap diri­gent blau­grana ha vis­cut tan bé com ara, lliure d’opo­sició i amb la crítica reduïda a la mínima expressió. Mai de la vida, i ha plo­gut des del nai­xe­ment, el cen­tre de poder blau­grana ha mane­gat la infor­mació a volun­tat i reduït la dis­sidència fins a con­ver­tir-la en anecdòtica. Ho con­tro­len gai­rebé tot en mani­festa com­pli­ci­tat d’interes­sos amb bona part dels mit­jans i el cor­rent d’opinió que gene­ren. Cap escàndol ni rellis­cada, per majúscula i inqüesti­o­na­ble que sigui, genera el mínim onatge de repro­vació. No cal pon­ti­fi­car ja sobre la neces­si­tat d’una premsa forta que sàpiga acom­plir la seva feina fis­ca­lit­za­dora, gai­rebé de ser­vei públic, per higi­ene democràtica. Segu­ra­ment, ambi­ci­o­nar això s’ha tor­nat una entelèquia. En tot cas, Bar­to­meu es podria feli­ci­tar per la situ­ació, per haver gua­nyat la par­tida sense esforç.

Hem clau­di­cat col·lec­ti­va­ment. La majo­ria abso­luta de l’ofici ha arri­bat a la con­clusió que més val no por­tar-los la contrària, que segu­ra­ment viu­ran millor a la seva ombra. Al cap i a la fi, siguem pràctics, Messi els ho con­ti­nua tapant abso­lu­ta­ment tot i men­tre duri el geni, no s’alte­rarà el pai­satge. Per tant, hem dei­xat de fer la feina que per­to­ca­ria. No cal pre­gun­tar les raons del retard acu­mu­lat, posem un exem­ple, per aquell Espai Barça que havia de ser la vui­tena mera­ve­lla del món i avui no arrenca per falta de vigor econòmic. Tam­poc cal bur­xar, no fos cas, pel crei­xe­ment no reco­ne­gut del deute arros­se­gat o per la impos­si­bi­li­tat de rebai­xar el dis­pa­rat cost de la plan­ti­lla, pri­mera amenaça d’ines­ta­bi­li­tat. A ningú sem­bla impor­tar-li que, segons han publi­cat fonts sol­vents, s’hagin reu­nit amb l’entorn de De Jong a fi de comu­ni­car-los que no poden pagar el traspàs dema­nat per l’Ajax, ni tam­poc la fitxa sug­ge­rida pel fut­bo­lista, manera prou curi­osa d’ini­ciar nego­ci­a­ci­ons. No ja a la baixa, sinó a la pobra, direc­ta­ment. Que no es puguin fit­xar de cop les dues for­mi­da­bles pro­me­ses sem­bla no pro­vo­car neguit ni con­tes­tació enlloc. Tant se val, Bar­to­meu diu que la premsa els cri­tica massa. I men­tre que es vanta de res­pec­tar la lli­ber­tat d’expressió, amenaça amb que­re­lles con­tra una cari­ca­tura feta nadala. Ser tole­rant implica, pre­ci­sa­ment, empas­sar allò que no agrada, resulti de bon o mal gust. Ells, els ofe­sos, en canvi, no dis­si­mu­len una clara volun­tat d’espo­ru­guir els qua­tres gats que encara van a la seva i els por­ten la contrària. Si el Barça anul·la la diver­si­tat d’opi­ni­ons hau­ran acon­se­guit el seu propòsit i tots hi per­drem, començant pel benes­tar del club. De moment, i no és un afer menor, ens hem resig­nat que alguns dels millors pro­fes­si­o­nals culers tre­ba­llin ben lluny. Els de referència, aquells que ens van fer grans i feliços, ja no hi són. El món a l’inrevés. Qui ha pro­ta­go­nit­zat una gestió força dis­cu­ti­ble es queixa de ser ata­cat. Bar­to­meu no sap la sort que arriba a tenir. Escu­dat en Leo, va fent. L’encerti o l’espifiï, aquí ningú piula.