Arriscar és el destí dels clubs modestos. Sense risc ens mourem habitualment al voltant de les expectatives que genera la disponibilitat econòmica i rarament les superarem. Si arrisquem, pot ser que surti bé i destaquem... i pot ser que els clavem una nata monumental.

De plantejaments de risc, n’hi ha més d’un. Un és no gastar ni un euro més dels que estan més o menys consolidats en el pressupost. I això és un risc o una virtut?, es podria preguntar de manera pertinent apel·lant al sentit comú, a l’estabilitat, a no comprometre una estructura més enllà d’una conjuntura. Però no gastar quan tens un dels pressupostos més baixos i la competició és l’ACB en el seu context actual –ara es baixa, perquè pujar és barat i hi ha clubs amb capacitat per fer-ho– és sovint opositar a un descens dolorós.

Vaig a parar, és clar, al Manresa. El club del Bages ha optat pel camí contrari: fitxar jugadors a un preu per sota del seu valor de mercat, i li ha sortit bé. De fet, és cinquè i podria jugar la copa. Això només és possible complint dues condicions. Una, acceptant una clàusula de sortida, la que acaba d’executar Alex Renfroe per quedar alliberat i fitxar pel Partizan. L’altra, posar-s’hi prou bé amb el representant dels jugadors perquè en el cas que ens ocupa, no només et busqui una alternativa en el mercat sinó que accepti alliberar-te del pes en la massa salarial d’un altre jugador (Doellman) que no està al nivell físic òptim. O algú troba casual que tots dos tinguin el mateix agent?