Champions: estarem a l’altura?
Andrés Iniesta dixit: “Podíem haver fet més en aquests últims anys” (22/12, MD). És habitual en aquestes dates fer balanç de l’any a punt de finir. Jo passo. Bàsicament, perquè el 2018 en clau Barça (tot i el doblet) m’ha deixat clarament insatisfet. Haver permès que el campió d’Europa dels tres últims anys hagi estat la penya dels germans Padrós és una taca que ens acompanyarà tota la vida. Mirar enrere fa mandra, mirem cap endavant...
En els àpats nadalencs a què he assistit, els barcelonistes presents hem coincidit en el desig obsessiu per al 2019 de guanyar la (punyetera) sisena Champions. Tanmateix, tot seguit sorgeix la pregunta, també unànime: podem guanyar-la?
D’entrada, és condició sine qua non que Valverde hagi après dels errors del 2018. Parlant en plata, si ell i el seu staff encara no tenen clar que el ridícul de Roma no va ser un accident (l’equip va arribar rebentat i de semifinals tampoc no hauria passat), no hi ha res a fer. És a dir, si tornem a cremar els titulars en la copa de Felip VI (que només han de jugar els suplents i el planter, amb algun titular que necessiti minuts) i persistim a no fer rotacions en la lliga, oblidem-nos d’Europa.
Però, com que som optimistes, ens creiem que aquests dies –i com va succeir-li a Ebenezer Scrooge, el personatge del Conte de Nadal de Dickens– a Ernesto Valverde també se li han aparegut els fantasmes dels Nadals passat, present i futur per fer-lo reaccionar i marcar-li el camí bo: dosificar la plantilla i fer rotacions. Arribats en aquest punt, les sensacions que provoca el Barça actual són desconcertants. Amb la mestria creativa de Messi, els gols de Suárez, el talent anàrquic de Dembélé i un equip intens i que aguanti el ritme, som altament competitius. Ara bé, amb el nivell mostrat en la majoria de partits d’aquesta temporada, amb unes desconnexions i pèrdues de control en les segones parts que ens fan molt vulnerables, el mateix Olympique Lyonnais ens pot liquidar.
De totes maneres, aquesta màxima bipolar que em fa dubtar del Barça, és igualment aplicable als altres candidats principals al tron europeu del 2019.
Ningú espanta ningú
Concretem. Penso en sis escuts, dels quals dos els deixo fora de combat d’entrada: el Madrid, que amb l’aplicació del VAR ja no hi té res a pelar en aquesta festa, i el Bayern, un equip més d’ahir que d’avui i que tampoc veig per a grans batalles. Descartat aquest parell, del pòquer d’asos que em queda resulta que tots han exhibit jerarquia i alhora debilitat.
Així, el Juventus té una esquadra feta i té Cristiano, però li costa generar futbol i imposar superioritats manifestes, i un exemple fefaent d’aquesta manca de contundència va ser la derrota a Torí amb el grotesc United de Mou. Al seu torn, el PSG de l’enyoradís Neymar (a qui trobo molt a faltar, però de qui no cal que Arthur ens digui –com ha dit– “reso perquè torni”; dedica’t a jugar, noi!) i Mbappé (a qui hauríem d’haver fitxat en lloc de Coutinho) és capaç de firmar uns primers 45 minuts de cine a París contra el Liverpool i de desfer-se en els 45 restants, per acabar demanat l’hora entre els xiulets del seu públic. Pel que fa al Liverpool, és el més imprevisible: gairebé intractable quan ataca com una manada de búfals, no té un escut protector tàctic per quan abaixa la guàrdia. Finalment, el City de Guardiola és als meus ulls el projecte d’equip més ben acabat, però alhora el que em sembla més superable.
Conclusió? Aquesta Champions podem guanyar-la...
