Opinió

Champions: estarem a l’altura?

Andrés Ini­esta dixit: “Podíem haver fet més en aquests últims anys” (22/12, MD). És habi­tual en aques­tes dates fer balanç de l’any a punt de finir. Jo passo. Bàsica­ment, perquè el 2018 en clau Barça (tot i el doblet) m’ha dei­xat clara­ment insa­tis­fet. Haver permès que el campió d’Europa dels tres últims anys hagi estat la penya dels ger­mans Padrós és una taca que ens acom­pa­nyarà tota la vida. Mirar enrere fa man­dra, mirem cap enda­vant...

En els àpats nada­lencs a què he assis­tit, els bar­ce­lo­nis­tes pre­sents hem coin­ci­dit en el desig obses­siu per al 2019 de gua­nyar la (punye­tera) sisena Cham­pi­ons. Tan­ma­teix, tot seguit sor­geix la pre­gunta, també unànime: podem gua­nyar-la?

D’entrada, és con­dició sine qua non que Val­verde hagi après dels errors del 2018. Par­lant en plata, si ell i el seu staff encara no tenen clar que el ridícul de Roma no va ser un acci­dent (l’equip va arri­bar reben­tat i de semi­fi­nals tam­poc no hau­ria pas­sat), no hi ha res a fer. És a dir, si tor­nem a cre­mar els titu­lars en la copa de Felip VI (que només han de jugar els suplents i el plan­ter, amb algun titu­lar que neces­siti minuts) i per­sis­tim a no fer rota­ci­ons en la lliga, obli­dem-nos d’Europa.

Però, com que som opti­mis­tes, ens cre­iem que aquests dies –i com va suc­ceir-li a Ebe­ne­zer Scro­oge, el per­so­natge del Conte de Nadal de Dickens– a Ernesto Val­verde també se li han apa­re­gut els fan­tas­mes dels Nadals pas­sat, pre­sent i futur per fer-lo reac­ci­o­nar i mar­car-li el camí bo: dosi­fi­car la plan­ti­lla i fer rota­ci­ons. Arri­bats en aquest punt, les sen­sa­ci­ons que pro­voca el Barça actual són des­con­cer­tants. Amb la mes­tria cre­a­tiva de Messi, els gols de Suárez, el talent anàrquic de Dembélé i un equip intens i que aguanti el ritme, som alta­ment com­pe­ti­tius. Ara bé, amb el nivell mos­trat en la majo­ria de par­tits d’aquesta tem­po­rada, amb unes des­con­ne­xi­ons i pèrdues de con­trol en les sego­nes parts que ens fan molt vul­ne­ra­bles, el mateix Olym­pi­que Lyon­nais ens pot liqui­dar.

De totes mane­res, aquesta màxima bipo­lar que em fa dub­tar del Barça, és igual­ment apli­ca­ble als altres can­di­dats prin­ci­pals al tron euro­peu del 2019.

Ningú espanta ningú

Con­cre­tem. Penso en sis escuts, dels quals dos els deixo fora de com­bat d’entrada: el Madrid, que amb l’apli­cació del VAR ja no hi té res a pelar en aquesta festa, i el Bayern, un equip més d’ahir que d’avui i que tam­poc veig per a grans bata­lles. Des­car­tat aquest parell, del pòquer d’asos que em queda resulta que tots han exhi­bit jerar­quia i alhora debi­li­tat.

Així, el Juven­tus té una esqua­dra feta i té Cris­ti­ano, però li costa gene­rar fut­bol i impo­sar supe­ri­o­ri­tats mani­fes­tes, i un exem­ple fefa­ent d’aquesta manca de con­tundència va ser la der­rota a Torí amb el gro­tesc Uni­ted de Mou. Al seu torn, el PSG de l’enyo­radís Ney­mar (a qui trobo molt a fal­tar, però de qui no cal que Art­hur ens digui –com ha dit– “reso perquè torni”; dedica’t a jugar, noi!) i Mbappé (a qui hauríem d’haver fit­xat en lloc de Cou­tinho) és capaç de fir­mar uns pri­mers 45 minuts de cine a París con­tra el Liver­pool i de des­fer-se en els 45 res­tants, per aca­bar dema­nat l’hora entre els xiu­lets del seu públic. Pel que fa al Liver­pool, és el més impre­vi­si­ble: gai­rebé intrac­ta­ble quan ataca com una manada de búfals, no té un escut pro­tec­tor tàctic per quan abaixa la guàrdia. Final­ment, el City de Guar­di­ola és als meus ulls el pro­jecte d’equip més ben aca­bat, però alhora el que em sem­bla més supera­ble.

Con­clusió? Aquesta Cham­pi­ons podem gua­nyar-la...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.