Paraula divina
Sense ànim de molestar, paraula del deu, paraula divina. Si garla el déu blaugrana, alabat sia i a continuar la litúrgia segons aconselli. Congratulem-nos que el geni es prodigui ara davant dels micròfons i mostri aquesta vessant pública madura i articulada. Abans, més jovenet, la seva timidesa generava reacció immediata dels envejosos, que el titllaven d’home amb escassa alçària intel·lectual per refugiar-se constantment en tòpics. N’hi ha prou de comprovar com juga al futbol per certificar que l’argument resulta una absoluta fal·làcia. Messi és intel·ligent i murri, superlatiu en ambdues virtuts. Doncs bé, el geni ha tornat a parlar per recordar quatre evidències, de les que la premsa, naturalment, destaca la de Neymar i el seu impossible retorn per simple voluntat de fer bullir una olla sense substància. Preferim entrar en altres detalls. Normalment, quan has de recordar realitats incontestables, malament rai. I així estem, si l’home ha de fer una aferrissada defensa de la Masia i clamar sobre la promoció dels seus fruits. Just d’aquí plora la criatura. Ho veu tothom amb meridiana claredat, però, noi, els qui haurien de posar-s’hi no troben mai el moment.
Per començar, algú hauria de dir a Valverde que el seu posicionament resulta comprensible, però que no n’hi ha prou. A ell li paguen per guanyar avui i demà i, així, qualsevol altra filosofada sobra. Tal com desgasta la plaça que ocupa, al mister li fa nosa la sostinguda murga sobre la promoció de promeses i la valentia indispensable per donar-los confiança, minuts i continuïtat en el primer equip, procés ben car de veure des que Guardiola va tocar el dos. Obvi, prou ho sabem i patim tots plegats. També, de manera més soterrada, paguem la factura del desmantellament del planter, que hagin marxat figures clau en l’estructura pedagògica i l’injustificable canvi de rumb dictés prioritat a fitxar mitjanies foranes. Al final, ens hem afeblit a ulls veients i hem pagat una caríssima factura a canvi de res, dos detalls prou importants que els autors del sacrilegi s’han encarregat de dissimular, no fos cas que demanéssim explicacions. Ara, a causa de l’estratosfèric cost de la plantilla, no queda altra que apostar pels de casa si volen equilibrar comptes, però ningú no gosa fer el primer i decidit pas en tal sentit. Potser hagi de ser Messi qui el faci, fidel al seu estil, sense alçar la veu. Malament rai quan has d’esgrimir postulats tan irrefutables, els fonaments més senzills, realitats abandonades en pèssim moment. Resulta que la paraula divina cau pel seu propi pes. I haurem de posar-nos de genolls per pregar, pobres feligresos, que algú atengui l’evidència i deixi d’emparar-se en excuses, com ara la bajanada d’apel·lar a les collites i generacions, no sempre reeixides. De talent, sempre n’hi ha. El que manca és criteri i decisió.
De pas, Messi ha donar suport a Dembélé. No se’n parli més. Anys enrere, els envejosos també l’acusaven de no voler cap company que li fes mínima ombra, maldat que la seva praxi s’ha encarregat d’esvair. És més, amb el seu full de serveis i el seu indiscutible amor al club, per ser com és, si algun dia ens demana la lluna en un cove, igual tocarà plaure’l, que la divinitat s’ho ha ben guanyat. I que cada dia ens recordi per on caldria anar si volem seguir bé.