No és tenir ADN Barça fer el titella davant els millors clubs de bàsquet d’Europa. La resta són excuses. Des de fa uns anys, cada cop que juguem un partit clau europeu, fracàs. Cal buscar-hi una solució, que l’objectiu sigui quedar entre els vuit primers d’Europa està bé, però sempre amb l’objectiu de lluitar pel triomf final, si no, només és abrillantar i netejar la pols per al qui queda campió.

Núñez, malgrat tots els clarobscurs, de què vull recordar sobretot els morenos i la mai explicada retirada del candidat favorit, Víctor Sagi, va consolidar el club econòmicament. Orgullosament, un dia em va dir que en bàsquet havia tombat l’hegemonia de l’equip del règim, esportivament i –més que important– federativa. Des de no permetre uns ingressos amb trampa via Iberia a potenciar la secció a Europa fins a fer-la orgull dels socis. Va fitxar els millors entrenadors i jugadors que va poder. El resultat va ser òptim.

Aquest esquema no el veu ara el seguidor del Barça. No entén la formació de la plantilla, sap que el planter és impotent davant l’NBA i que, per ser competitiu a Europa, has de menester un equip de tall europeu. La prova del nou passa per tenir un planter lluny del somni americà, conscient que la seva projecció està en tot i per tot al Vell Continent volent ser els millors a Europa i a la Final Four.

Una banqueta i un entrenador que puguin despertar una secció que necessita aire per poder implicar el seguidor, que consolidi el nou Palau a construir. El repte el tenen davant dels nassos; només cal mirar el que fan en handbol, hoquei i futbol sala.