Els amagatalls de la impunitat
Això no tracta de presos polítics ni d’idees (i podria referir-m’hi), tracta de diners, del metall. Ens hem estripat la roba amb Millet, Pujol i quatre trames de corrupció que, tot sumat, no arriben a ser una pedra a la sabata al costat dels Gürtels, ERO andalusos i acords no escrits que sorgeixen a l’opacitat del contrallum de la llotja del Bernabéu. I la justícia –espanyola, no oblidem que tota la justícia que ens fiscalitza és espanyola– continua tenint racons blindats on enviar els casos més sòrdids perquè surtin com convé als interessos dels bons espanyols (un concepte que, sapiguem-ho, inclou des de Vox fins als de La Manada).
No fa gaire que cridava l’atenció l’arxivament de la causa contra Paco Camps –expresident de la Generalitat del País Valencià– per l’abocament injustificat i massiu de recursos públics al GP de F-1 que es va disputar a València del 2008 al 2012 i el salvament (novament amb diners de tots) de la societat que el gestionava quan, malgrat totes les injeccions possibles, va estar al llindar de la fallida. Mireu si deu ser flagrant el cas que la Generalitat ha presentat recurs contra l’arxivament...
En cinc anys els valencians es van gastar en una sola cursa tant o més diner públic que Catalunya des del 1991 en un circuit, que sent permanent té utilitat –i factura pels serveis que presta més de 300 dies l’any–. Aquí destinem hores i esforços a convèncer-nos entre tots que un dèficit percentualment baix amb relació al pressupost del circuit ha de ser políticament assumible si es reparteix entre diverses administracions i, en canvi, no sé de cap manifestació a València per emmanillar els que van llençar els diners de tots –el GP costava més del triple del que generava– a benefici de la seva vanitat. Sense oblidar que Paco Camps i Rita Barberà van dotar econòmicament un cas flagrant de competència deslleial. L’endemà de l’anunci del GP valencià, Josep-Lluís Carod-Rovira va córrer a veure Bernie Ecclestone per renegociar el contracte català, a l’alça, és clar –probablement no va tenir alternativa–, una decisió que va costar molt de revertir. I mentrestant, García-Page, Fernández Vara i la resta de barruts autonomistes, recordant als quatre vents per cap d’any la sagradíssima igualtat entre tots els espanyols...