Optimisme sense excuses
Deia un savi que l’optimista té un projecte i el pessimista té excuses. L’any s’ha de començar amb actitud positiva, entre altres coses perquè els problemes hi són igual. I és amb esperit optimista que he escrit la meva carta als Reis Mags amb una única petició: la Champions. Optimista, confio que enguany repararem la urgència històrica i aixecarem la sisena, a Madrid.
I, optimistament, em vull creure el nostre entrenador quan diu: “No oblido les coses que hem fet malament, per aprendre’n” (Barça TV, 01/01). De fet, en l’exigent mes de gener que afrontem i que marcarà el nostre destí aquest 2019, Valverde ja ha de demostrar que ha après la lliçó. En aquesta línia, és bàsic que apliqui la màxima de fer jugar els titulars en la lliga, començant demà a Getafe, i la barreja dels no habituals, els nois del planter i algun titular en la copa, començant dijous al camp del Llevant, on, modestament, m’atreveixo a suggerir un possible onze: Cillessen, Semedo, Chumi, Murillo, Miranda, Sergi Roberto, Aleñá, Arthur, Coutinho, Munir i Malcom.
I això no és llençar la copa, sinó aprofitar els recursos de la plantilla més cara del món. Perquè una cosa és ser optimista de mena i una altra no voler entendre que sense rotacions guanyar la Champions és impossible. Per cert, darrerament detecto entre els col·legues cada vegada més defensors de les rotacions sistemàtiques, quan l’any passat i l’anterior no érem ni quatre els il·luminats que les reclamàvem amb insistència...
Pep i Klopp
“Ni mort em perdria aquest partit. Faria posar el taüt a la tribuna amb un foradet per veure’l.” L’ocurrència és del mític Bill Shankly –un altre optimista– en vigílies d’un compromís important. Dijous passat, allà on fos, segur que el creador del gran Liverpool (1959-1974) tampoc no es va perdre el City-Liverpool disputat a l’Etihad Stadium de Manchester.
Va ser un espectacle poc vistós però intensíssim, decidit a les àrees i tàcticament molt interessant. Guardiola va modificar el dibuix habitual i va desactivar l’efecte bandada d’un Liverpool que va caure com ho fan els equips amb personalitat, tancant el rival a la seva àrea.
Estàvem molt equivocats els qui, quan Guardiola va firmar pel City i Mourinho pel United, vaticinàvem el duel del segle a les banquetes angleses. Era obvi que el gran rival de Pep a la Premier no seria un individu passat de rosca com el portuguès (tant de bo torni al Madrid). L’home és Jürgen Klopp, un tècnic carismàtic, valent, creatiu i que transmet energia als seus jugadors. Un perfil peculiar que, com tothom, té defectes, mancances i excessos. Però veig jugar els seus equips i m’encaixa.
Athleeetic!
Convidat per uns amics, fanàtics de l’Athletic, aquestes festes he visitat Bilbao. Evidentment, em van portar al nou San Mamés (preciós) i al museu del club. Fins aquí, res de particular. Però entre samarretes gastades, fotografies i vídeos que repassen la història de l’emblemàtic club biscaí, em va cridar l’atenció un detall significatiu. L’Athletic presenta la relació oficial de les seves penyes dividida en tres àmbits: les del País Basc, les de l’Estat espanyol i les de la resta del món, i en aquest últim –atenció–, juntament amb les penyes dels EUA o Mèxic entre altres estats, hi figuren les de Navarra. Athleeetic!
Si el Barça fes una cosa semblant, m’imagino els del PP, Ciudadanos i Vox reaccionant implacablement tot exigint la inhabilitació total i per temps indefinit del club separatista. Exagero? No, i ho saps... Bon any!
