Dones indígenes pugen cims
Abillades amb els seus vestits tradicionals de colors llampants, les conegudes com a cholitas escaladoras posen una nota de color sobre la neu dels Andes bolivians. El 2015, aquest grup de dones indígenes –la majoria de les quals, de l’ètnia aimara– van abandonar el paper secundari a què havien quedat relegades a muntanya com a cuineres o portadores d’expedicions professionals. Les hores passades en els campaments base els van despertar l’esperit d’aventura i van decidir descobrir per elles mateixes quins secrets guardaven els cims que escalaven els seus clients. “Parlàvem entre nosaltres, perquè no sabíem què hi feien, allà dalt. Teníem aquesta curiositat. Dèiem als guies homes que volíem pujar i ells ens contestaven: «Què heu de poder, amb les polleras [faldilla tradicional de colors] que porteu!»”, explica Teodora Magueño, una de les cholitas, en una entrevista a Desnivel. Eren dones, eren indígenes, eren pobres i els havia agafat la dèria extravagant de pujar muntanyes. Quins acudits!
Amb comprensió dels homes o sense, les cholitas –diminutiu de chola, terme inicialment despectiu reconvertit en signe d’orgull– van emprendre, amb èxit, la primera expedició al Huayna Potosí (6.088 m). N’hi van anar onze i hi van pujar “toditas”, segons explica Lidia Huayllas, cholita casada amb un guia de muntanya que va erigir-se en la coordinadora del grup: “Sempre va ser el meu anhel pujar aquesta muntanya. Tant de temps d’anar-hi com a cuinera... Volia pujar-hi, saber com et senties allà dalt.” Després del Huayna Potosí, la incipient carrera com a alpinistes de les cholitas les ha dut als cims de l’Acotango (6.050 m), el Parinacota (6.350 m), el Pomarapi (6.650 m), l’Illimani (6.462 m) i el Sajama (6.542 m), aquest últim, el cim més alt de Bolívia.
Per dur a terme les seves escalades, les cholitas no han renunciat a dur els seus vestits tradicionals. Reivindiquen les polleras, les bruses i els xals –que, òbviament, combinen amb roba tècnica i el material de seguretat necessari– com a símbol d’identitat indígena. “És el que ens caracteritza. Hem demostrat que podem pujar amb la nostra roba pròpia”, assegura Lidia Huayllas. “És complicat caminar amb la pollera. A vegades els enagos s’enganxen amb els grampons, però ja hi estem acostumades i sabem com caminar”, explica Elena Quispe, una altra cholita. Després de rebre algunes classes, han après a desenvolupar-se amb solvència amb els grampons i els piolets i a utilitzar els elements de protecció per progressar per la muntanya amb seguretat. Els últims mesos han començat, fins i tot, a fer els primers guiatges de grups de turistes i s’han convertit en tota una atracció. Al Huayna Potosí, el cim que han escalat més vegades, les reclamen constantment per fer-se fotos.
No tot han estat flors i violes, en la trajectòria de les cholitas escaladoras. A la discriminació que han patit pel fet de ser dones –per bé que també han rebut el suport de familiars i escaladors homes–, cal afegir-hi les dificultats per finançar les seves expedicions. No disposen ni d’equip propi i han de llogar-lo cada cop que van a la muntanya. Han endegat campanyes de micromecenatge i compten atraure algun patrocinador que els ajudi a tirar endavant la seva activitat alpinística. Entre cella i cella les cholitas ja hi tenen el que seria, fins ara, el seu projecte de més envergadura, l’ascensió a l’Aconcagua (6.962 m), la muntanya més alta d’Amèrica i la primera que escalarien fora del seu país.