Que sigui Reis tot l’any

Com cada any, durant els dies de Reis les sec­ci­ons d’esports dels tele­notícies s’han omplert d’imat­ges d’estre­lles foto­gra­fi­ant-se després d’entre­na­ments oberts, o als hos­pi­tals infan­tils, amb nens i nenes d’il·lusió des­fer­mada. Per les fes­tes els cors s’esto­ven i les grans mul­ti­na­ci­o­nals del fut­bol tenen la gran opor­tu­ni­tat de redi­mir-se, apro­fun­dint en la seva estratègia de res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva (RSC) que les apro­xima una mica més als ciu­ta­dans de peu.

A diferència d’altres lati­tuds (com a l’NFL), la pro­xi­mi­tat entre fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals i sim­pa­tit­zants no és una pràctica habi­tual. Lluny que­den aque­lles pre­tem­po­ra­des al Mon­tanyà, on els nens esperàvem ansi­o­sos que acabés l’entre­na­ment del dream team perquè els Koe­man, Sali­nas, Stòitxkov i com­pa­nyia tra­ves­ses­sin el car­rer sense cap con­trol i ens fir­mes­sin lli­bre­tes d’espi­rals metàl·liques i ronyo­ses, avui ja per­du­des en el nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu. Avui, Messi o Suárez no es toquen, ni a l’estiu ni durant l’any: només aca­bem cre­ant una mena de bom­bo­lla sen­ti­men­tal per fes­tes perquè no diguin que aplau­dim éssers divins. És la gran diferència entre els clubs de l’LFP i les franquícies de l’NFL, als Estats Units.

Recordo comen­tar-ho amb alguns dels res­pon­sa­bles del Lin­coln Finan­cial Field de Filadèlfia, i com mos­tra­ven la seva des­a­pro­vació a trac­tar entre cotons els seus pro­fes­si­o­nals. La gestió de l’experiència del con­sum de l’esport fa molts més anys que es tre­ba­lla als EUA per molt que a Europa els nous esta­dis ens han fet pen­sar que en sabíem més que ells. I, en aquesta gestió de l’experiència, la huma­nit­zació de les estre­lles és un pilar fona­men­tal: no demano que tor­nem a pràcti­ques dels noranta, quan avui Messi és una marca glo­bal. Però fora bo que plan­te­gem més moments i entorns lliu­res de bar­re­res perquè els socis vis­quin una quo­ti­di­a­ni­tat pro­pera als seus ídols. Avui, però, el con­sum més mundà que tenen els afi­ci­o­nats del fut­bol dels seus refe­rents és a través de les xar­xes soci­als, del miratge que suposa pen­sar que seguir per Ins­ta­gram les inte­ri­o­ri­tats d’Arturo Vidal, Dembélé o Piqué ens fa còmpli­ces de la seva pri­va­desa i ens apro­xima al seu ves­sant més humà. I no és així: ens fa encara més còmpli­ces de mar­ques per­so­nals que, ges­ti­o­nant la seva inti­mi­tat, són més atrac­ti­ves per als anun­ci­ants que els omplen les but­xa­ques. I el soci, lluny de treure’n res (una foto, un autògraf...), viu enga­nyat i con­tent.