Quan s’arriba a una certa edat, posem la trentena per marcar una xifra, els esports d’equip queden en un segon pla. És cert que hi ha qui ha pogut mantenir una certa continuïtat en equips de veterans, amb horaris de partits complicats i amb lesions que en molts casos els han costat la baixa laboral. Després de mesos o anys sense practicar cap esport la persona en torna a tenir necessitat. No se sap ben bé si és per pressió social o per un benestar físic, però és en aquell moment que apareix el runner que fa running, que no és més que posar-se unes sabatilles esportives, un pantaló més o menys curt, uns auriculars i un artefacte on es pugui escoltar la música preferida. És el primer estadi del runner. No és fàcil. Anar a córrer sol i sense una pilota és per a molts una prova insuperable. Aguanten dos dies i decideixen que potser més endavant provaran sort amb el pàdel. Quan el corredor aconsegueix una sacrificada rutina arriben els companys de running, aquells que veient la seva força de voluntat es volen unir a la proesa. El runner suporta horaris que no li van bé i pateix companys que no callen ni quan enfilen una pujada amb un gran desnivell. La tercera fase és quan el runner comença a veure que hi ha curses per apuntar-se de diferents dificultats, amb varietat de quilòmetres, amb multitud de desnivells. És la manera d’avaluar-se: de tenir un lloc on demostrar l’esforç acumulat. Un objectiu. I com diu un bon corredor: apuntar-se a totes, disfrutar-les totes!