L’algoritme del 9
Algoritme és un concepte que pot sonar inquietant. Però en rigor és una sèrie de normes a seguir per obtenir un resultat: objectiu-problema-solució. Al seu últim llibre 21 lliçons per al segle XXI, l’historiador israelià Yuval Noah Harari pronostica un futur en què es transferirà als algoritmes l’autoritat de decidir per nosaltres, inclosa la de triar i comprar coses: “Google vol arribar a un punt en el qual li puguem preguntar qualsevol cosa i aconseguir la millor resposta”... Anem al gra.
Objectiu: dosificar metòdicament Luis Suárez (per què va jugar dijous?), amb un genoll avariat i un físic molt castigat, perquè pugui disputar la Champions en condicions. Problema: hem de trobar un 9 suplent de garanties (que no era Munir, la marxa del qual és una oportunitat de millora) per jugar la copa i no pocs partits de lliga; i perquè cal prevenir –toquem ferro!– que Suárez es pot lesionar. Cal afinar bé.
Solució: analitzades les variables, l’algoritme ens defineix com a millor perfil el d’un golejador especialista, veterà i bregat, que accepti el seu rol i garanteixi rendiment immediat, per la qual cosa convé que estigui jugant regularment i, tenint en compte que parlem d’un home gol, es considera un valor afegit que passi per una bona ratxa golejadora.
Un nom? Cristhian Ricardo Stuani (Uruguai, 32 anys, 12+1 gols en lliga i copa, 15 milions de clàusula). La resta dels que han sonat, començant per Morata, l’algoritme els descarta o registra com a saldos. El mexicà (que no és un 9) Carlos Vela!? Sense comentaris... Messi de fals 9? Fantàstic, però no desgastem el millor per oxigenar Suárez. Per favor! (Un altre tema és que, a l’estiu, hem de decidir si anem per un davanter dels top. Això, sabent que Suárez, com qualsevol 9 de categoria, detesta la competència directa. Els golejadors viuen del gol i, en períodes de sequera o baixa forma, no admeten cap teràpia que no sigui continuar jugant fins a recuperar l’olfacte. El depredador del gol és egoista per naturalesa.
La fal·làcia de ‘llençar la copa’
Que Valverde acabés traient tota l’artilleria per a la remuntad(et)a contra el potentíssim Llevant ja s’esperava després del que ens havia dit en la prèvia: “Hi ha qui pensa que si llencem la copa segur que guanyarem la Champions, però jo no.” Tota una declaració (al meu parer indeguda) d’intencions.
És del gènere fal·laç creure que fer alineacions amb majoria dels no habituals (atenció: de la plantilla més cara del món, amb una nòmina de 562 milions segons l’auditoria KPMG), amb dos o tres titulars més alguns joves del planter equival a llençar la copa. I és obvi que disputar-la amb els suplents no garanteix guanyar la Champions.
Ara bé, és igualment inqüestionable que desgastant/cremant els titulars en la copa (com l’any passat –si a Roma no haguéssim fet el ridícul, amb l’equip rebentat com estava hauríem palmat a semis–, i l’anterior amb Luis Enrique a la banqueta), guanyar la Champions serà impossible.
Tebas vota Vox
L’inefable Javier Tebas el fatxa ha dit: “Espanya necessitava una alternativa tipus Vox. Si segueixen en la mateixa línia d’ara, els votaré” (Cadena Cope).
Tebas pot opinar i votar el que i qui vulgui. Només faltaria. Però és inacceptable que el president de la LFP, la patronal del futbol espanyol que integra tots els clubs professionals, faci campanya per un partit polític.
I ni un dels presidents d’aquests clubs ha tingut la personalitat d’exigir la dimissió de Tebas? Continuaran fent-se fotos i abraçades amb el votant de Vox, l’extrema dreta?
