Si en un mateix partit, a banda i banda, poden jugar Dembélé i Neymar, que torni, el díscol. Raons de pes no en falten: pecuniàries, esportives i morals; i per aquest ordre, que és el d’ara.

El volum de negoci que genera el jugador només té la pega del resultat final comptable. La complexitat contractual s’intueix enorme, amb tots els drets d’explotació, incompatibilitats i comissionistes habituals d’aquestes transaccions, on el jugador no és sinó una branca del nus jurídic del seu nom. Sabem, però, que al capdavall tot s’arregla amb una suma. Que hi treballin els nostres afamats tècnics en economia i gestió i direcció d’empreses; i que se’n surtin –vull dir que la suma resulti positiva; que per això, i no pas per fer el gall, se’ls sufraga la nòmina.

Esportivament, Neymar ha estavellat contra Mbappé i l’entramat del PSG l’ombra que li projectava Messi i el FC Barcelona. L’habilitat creativa d’un xicot tan immadur, eixelebrat i feble com aquell ximple que va haver d’arribar al Barça de la mà d’un papà mafiós i amb una tropa de fatxendes rudes i mal educats, i tan necessitat de fer-se veure que duia el cap com els neons d’un prostíbul, ja atemoreix prou, si més no, per fer trontollar les tàctiques adversàries.

Moralment, avesats com estem a comprar pans de duro, combregar amb rodes de molí i contemplar la religió com un tòtem inqüestionable, la figura del fill pròdig potser sí, que ens pot servir de res, aquesta vegada.