Ho han fet tal com acostumen a procedir, sempre amb la coartada a punt, no fos cas que se’ls emprenyés algú. Si te’ls trobessis a les escales no sabries si pugen o baixen, però segur que et donarien explicacions per evitar que t’imaginessis ves a saber què. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Recalquem-ho: ja hi estem més que acostumats. Al cap i a la fi, són els que demanaven als Mossos que assumissin la suspensió del matx d’aquell 1-O per defugir la responsabilitat. Els mateixos que col·locaven en mans dels futbolistes la decisió de jugar tan infaust dia. O que esgrimien com a justificació, a través dels seus altaveus còmplices, l’amenaça dels sis punts perduts en cas que haguessin actuat amb caràcter i al costat de la gent del seu país en tan negra jornada. Doncs això, que van anar a Lledoners perquè tocava fer-ho amb l’excusa o argument d’una laudable iniciativa de la Fundació. Si d’ells depengués, no farien mai res, paralitzats per l’anàlisi constant, pel desig de quedar bé amb tothom i, en especial, els de la seva corda. Quedar bé amb el país, així, a l’engròs, fa molta mandra, resulta massa eteri. En tot cas, i amb el màxim respecte, ens encurioseix imaginar què va pensar qualsevol dels nostres presos polítics al veure aparèixer per la presó els tres directius del Barça, encapçalats pel president.

En aquests llargs mesos de captiveri, segur que els nostres presos polítics han comptat i descomptat presències i absències. Hauran notat l’escalf imprevist d’aquell desconegut o el buit insofrible d’aquell vell company de ves a saber quin viatge que ha desaparegut del mapa, no fos cas que una visita als empresonats el signifiqués de manera gens desitjada per als seus interessos. Tornem-hi, amb el donar explicacions. Quan creus en el que fas, no cal que vagis pregonant raons pel món. Ho fas i prou, sense els càlculs característics. I ho fas ràpid, decidit, quan toca, mai a misses dites. Ells, per contrast, acompleixen vuit anys imitant els equilibristes en la corda fluixa. Només ens atreviríem a suggerir que actuessin de cor, de veritat, amb la coherència que se suposa a l’ànima de l’entitat que gestionen, expressada a fons en la seva trajectòria històrica. Per esmentar casos flagrants del passat, no gosarem reclamar que, per exemple, decretin dol oficial per la mort d’un alcalde irlandès de l’IRA o demanin l’indult pels condemnats al complot del Garraf. Ni tampoc que anomenin Separatistes un equip del club. Exemples de fa massa temps, diran, sí, però coherents amb aquell caràcter i esperit valent resumit en el “més que un club”. Eslògan abans polític, digne d’ambaixador esportiu d’un país sense estat, i avui simple eina de màrqueting. Ja està, ja han anat a Lledoners, com tocava. Era un compromís, just el que no pot ser mai. Tràmit resolt i per a ells, millor si no n’han de passar gaires, de tràngols així. Hem fitxat un nou davanter centre ja? Cal anar de pressa i corrents a convèncer De Jong com si no haguessin tingut prou temps per lligar-lo? Ens hem aclarit amb Chumi i els reglaments kafkians? Cal esmerçar esforços amb la copa? Com és costum, no faltaran altres punts d’interès i distracció que ens permetran girar full ràpid. Sobre la visita a Lledoners, aviat quedarà arxivada a benefici d’inventari. Ja ho han fet, ja ha passat.