Montilivi. Falten pocs minuts per a la xilena de Stuani i un tribunero jubilat de preferent deixa anar un exabrupte greixós: “Collons, Pere, corre!” Em trec amb elegància psicodèlica el meu barret de dandi i fent servir l’axioma que les persones amb altes capacitats ens rebel·lem de forma sediciosa contra la injustícia, contesto amb suficiència: “Corre? De veritat que ho dius en serio? Estàs demanant a en Pere Pons que corri?” Silenci a la meva zona mentre em giro amb un renec recargolat compost per jutges, governants i poders fàctics en general. Reclamar treball a Pere Pons és com si exigim a Eduardo Mendoza que contextualitzi les seves ficcions a Barcelona, a Sergi Pàmies que publiqui els seus relats a Quaderns Crema, a Leo Messi que marqui de falta, a la gent de La Sotana que insulti l’Espanyol, o a Pablo Casado que vomiti discursos guerracivilistes, o sigui, sol·licitem el fet existent. En fi, ignoro el nom d’aquest fill de la Girona de les mosques, però el pròxim partit li recordaré amb una abraçada que en Pere i companyia sempre competeixen, bloquejats o desinhibits, però que sempre competeixen. Per això dimecres passat l’equip va rebentar la guitarreta desafinada de Griezmann mentre alçava Doumbia a l’altar dels esportistes que omplen la memòria col·lectiva d’una ciutat encantada d’escopir als gegants d’Europa, i ara, espera el Madrid sabent que des de fa un temps si t’adorms sota un pont de l’Onyar els somnis resseguits de blanc i vermell passió s’acaben fent sempre realitat.