Tenia pensat escriure sobre la preciosa samarreta rosa del Barça, però, de moment, la deixaré penjada per celebrar l’alegria motivada per la classificació del Girona per a quarts de final del torneig de la copa, encara que aquesta, d’acord amb una de les herències o transmissions del Generalísimo, estigui associada nominalment i simbòlicament a la monarquia del “a por ellos”. En tot cas, deixant de banda aquesta circumstància que rebaixa el valor a l’Estat espanyol d’una competició amb equivalència en altres països que procura l’emoció de les eliminatòries, s’ha de celebrar especialment la classificació per la manera en què va produir-se. Primer de tot, s’ha de considerar que eliminar l’Atlético de Madrid no és poca cosa perquè es tracta d’un equip rocós i consistent que, amb molta tradició al darrere, en les últimes temporades no només ha estat sempre en les primeres posicions de la lliga, sinó que fins ha arribat dos cops a la final de la Champions, en què va perdre, això sí, malauradament amb el Real Madrid. Però no només el Girona va eliminar un equip tossut, resistent, agressiu i bregat, sinó que ho va fer al mateix estadi de l’Atlético partint d’un resultat en el partit d’anada, un empat a un, no gaire favorable i, sobretot, essent capaç d’empatar a tres gols cap al final després que el rival capgirés el marcador. L’evolució del partit, pel que fa als gols, dona un mèrit altíssim al Girona; primer va encaixar un gol, però després va marcar-ne dos; tanmateix, l’Atlético va replicar fent-ne dos més, l’últim dels quals, un d’esplèndid de Griezmann, en el minut 84. Faltava, doncs, poquíssim, però el Girona no només no va enfonsar-se i va marcar el tercer gol, sinó que va aguantar els sis minuts afegits a un partit intens i meravellós.

Part del mèrit de l’equip s’ha d’atribuir al seu entrenador, Eusebio Sacristán, del qual, un dia que el vam veure a la plaça del Vi de Girona, un meu amic em va dir: “Mira’l i pensa que va ser a ell a qui van fer la falta amb què Koeman va marcar el gol de Wembley.” I així el vaig recordar com el migcampista d’actitud discreta, de manera que gairebé semblava invisible, però sempre afinat, precís i persistent en el Barça de Cruyff. No cal dir que l’alegria seria molt gran si el Girona eliminés el Real Madrid.