Street Fighter blaugrana
A partir d’ara, si el Barça no guanya per la força de l’estil, ho acabarà fent per coacció; dit d’una altra manera, es servirà d’un ambient el·líptic de rebel·lió continguda provocada pel grup Street Fighter dirigit per Jordi Alba, el Joe Dalton de la tropa: doctor honoris causa a l’hora de saber quan s’ha de tensar la corda perquè les feres s’abraonin sobre la víctima. Segurament aquesta cara B amb el rostre de Boateng i Vidal s’allunya completament dels posats de joventut de Convergència del Barça de Guardiola, però al final, olorant a diari el vòmit nauseabund dels nens mimats guerracivilistes, tampoc és un drama prendre certs llenguatges relacionats amb la frase que s’ha utilitzat a Castella com a motor de qualsevol èxit masculí “Que no tengo güevos?” (sí, sí, güevos s’escriu sempre amb g). Així doncs, és d’agrair que la directiva aposti per personatges que trenquin un dels axiomes repetits entre els culers per plasmar la pròpia divisió maniquea entre el bé i el mal: aquest jugador és el típic del Madrid. Doncs mireu, fa una temporada que feliçment arriben a can Barça i duen la vessant emocional dels partits al seu territori provocant un efecte dominó a la resta de l’equip. En definitiva, em direu hiperbòlic, pirata i mal català amant de l’ordre, però si jo em trobo els bons d’en Kevin i l’Arturo pel carrer i em demanen diners, no tindria cap mena de dubte de vendre’m com a esclau per no patir conseqüències nefastes, i aquesta sola idea de pànic, apreciats senyors del puro, em fa un barcelonista feliç.