Tampoc fa tant temps que mig Catalunya estava amb l’ai al cor per la possible desaparició del Joventut de Badalona. De fet, com segurament tot aficionat a l’esport aquesta temporada ha patit en veure com Joan Oliver no podia solucionar la delicada situació econòmica del Reus, a segona divisió. Però a Badalona corren aires nous i, després de la tempesta ha arribat la calma. El cap de setmana passat vam veure com el Divina Joventut es classificava, quatre anys després, per jugar la copa del Rei (a mitjan febrer a Madrid).

És cert que va ser a costa del Baxi Manresa, un altre dels catalans que després de passar penúries enguany pot respirar més tranquil: els bagencs eren a LEB Or el curs passat. Però la classificació dels badalonins és conseqüència de l’esforç titànic que l’entitat ha fet per poder superar els mals moments –el final agònic per evitar el descens la temporada passada, sempre en el record–, per reflotar una entitat que viu arrelada en la tradició més local, per exercir sempre d’ambaixadora d’una ciutat, però que el capitalisme voraç que mou l’esport professional va posar a les cordes no fa pas gaire. Badalona és sinònim de bon bàsquet, així com també d’èpica a la pista i als despatxos per poder fer sobreviure una de les entitats esportives més significatives de l’ecosistema esportiu de Catalunya.

Començava a ser hora que el bàsquet català tornés a marcar el ritme de la competició. En els darrers temps, ni Joventut ni Manresa, però tampoc el Barça, que fins aquesta temporada no ha donat símptomes de recuperar un nivell competitiu similar a què ens tenia acostumats temps enrere. Malgrat l’hegemonia del futbol, Catalunya també és un país de bon bàsquet: segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), hi ha 474 clubs que compten amb més de 66.000 federats (2015). Estem parlant del segon esport que compta amb més esportistes en competició, darrere del futbol, que aglutinaria 131.000 federats. Que els clubs de l’elit estiguin a bon nivell, per tant, no només és un bon senyal per l’espectacle de què podem gaudir prop de casa, i per la capacitat que tenen de fer d’ambaixadors de les nostres ciutats, sinó perquè es converteix en una visió: és la culminació del somni de molts nens i nenes que cada cap de setmana es calcen les vambes als nostres pavellons.