El bàsquet reviscola

Tam­poc fa tant temps que mig Cata­lu­nya estava amb l’ai al cor per la pos­si­ble des­a­pa­rició del Joven­tut de Bada­lona. De fet, com segu­ra­ment tot afi­ci­o­nat a l’esport aquesta tem­po­rada ha patit en veure com Joan Oli­ver no podia solu­ci­o­nar la deli­cada situ­ació econòmica del Reus, a segona divisió. Però a Bada­lona cor­ren aires nous i, després de la tem­pesta ha arri­bat la calma. El cap de set­mana pas­sat vam veure com el Divina Joven­tut es clas­si­fi­cava, qua­tre anys després, per jugar la copa del Rei (a mit­jan febrer a Madrid).

És cert que va ser a costa del Baxi Man­resa, un altre dels cata­lans que després de pas­sar penúries enguany pot res­pi­rar més tran­quil: els bagencs eren a LEB Or el curs pas­sat. Però la clas­si­fi­cació dels bada­lo­nins és con­seqüència de l’esforç titànic que l’enti­tat ha fet per poder superar els mals moments –el final agònic per evi­tar el des­cens la tem­po­rada pas­sada, sem­pre en el record–, per reflo­tar una enti­tat que viu arre­lada en la tra­dició més local, per exer­cir sem­pre d’ambai­xa­dora d’una ciu­tat, però que el capi­ta­lisme voraç que mou l’esport pro­fes­si­o­nal va posar a les cor­des no fa pas gaire. Bada­lona és sinònim de bon bàsquet, així com també d’èpica a la pista i als des­pat­xos per poder fer sobre­viure una de les enti­tats espor­ti­ves més sig­ni­fi­ca­ti­ves de l’eco­sis­tema espor­tiu de Cata­lu­nya.

Començava a ser hora que el bàsquet català tornés a mar­car el ritme de la com­pe­tició. En els dar­rers temps, ni Joven­tut ni Man­resa, però tam­poc el Barça, que fins aquesta tem­po­rada no ha donat símpto­mes de recu­pe­rar un nivell com­pe­ti­tiu simi­lar a què ens tenia acos­tu­mats temps enrere. Mal­grat l’hege­mo­nia del fut­bol, Cata­lu­nya també és un país de bon bàsquet: segons dades de l’Ins­ti­tut d’Estadística de Cata­lu­nya (Ides­cat), hi ha 474 clubs que comp­ten amb més de 66.000 fede­rats (2015). Estem par­lant del segon esport que compta amb més espor­tis­tes en com­pe­tició, dar­rere del fut­bol, que aglu­ti­na­ria 131.000 fede­rats. Que els clubs de l’elit esti­guin a bon nivell, per tant, no només és un bon senyal per l’espec­ta­cle de què podem gau­dir prop de casa, i per la capa­ci­tat que tenen de fer d’ambai­xa­dors de les nos­tres ciu­tats, sinó perquè es con­ver­teix en una visió: és la cul­mi­nació del somni de molts nens i nenes que cada cap de set­mana es cal­cen les vam­bes als nos­tres pave­llons.