Anava a favor dels dos, del Girona i del Barça! Un estrany estat emocional que compartia amb molts i molts culers i seguidors del futbol en general. El resultat a gust de tots era impossible, però fent les coses bé el Girona s’ha convertit en equip de referència notòria del país. El següent pas ha de ser la dimensió internacional, gens fàcil.

Per aconseguir-ho s’ha de superar l’estret horitzó mental de la lliga espanyola. El Barça, el Manchester, el Chelsea, el Madrid o el Bayern es poden veure de tot el món. L’oportunitat atorgada al Girona de jugar als EUA contra el Barça era agafar una dimensió internacional d’un dia per l’altre, un premi de la Grossa jugant-hi només un dècim. Aquí s’ha vist el llautó del sindicat de futbolistes que volen el seu gra diari de funcionaris privilegiats del futbol, de comitès fent de buròcrates de l’amo, això és, l’Estat.

Era una oportunitat única, el primer de trencar el gel, per la projecció de Girona, una ciutat petita i un territori agraciat pels Déus com són les comarques gironines per continuar projectant-se al món. Els presumptes neutrals comitès haurien comprat vaselina si l’oferta, per exemple, el partit hagués estat entre l’Alavés i l’equip del Règim. Una argúcia com una altra per avortar un partit nacional català a l’altre costat de l’Atlàntic. De projectar la catalanitat a escala universal via futbol. El màxim defensor era el president de la Lliga, per la raó, o milers de raons que fossin, un personatge ancorat en l’extrema dreta que ho aprofita tot. Aquesta vegada l’opció proposada era molt millor que la dels provincians de torn.