Anava a favor dels dos, del Girona i del Barça! Un estrany estat emo­ci­o­nal que com­par­tia amb molts i molts culers i segui­dors del fut­bol en gene­ral. El resul­tat a gust de tots era impos­si­ble, però fent les coses bé el Girona s’ha con­ver­tit en equip de referència notòria del país. El següent pas ha de ser la dimensió inter­na­ci­o­nal, gens fàcil.

Per acon­se­guir-ho s’ha de superar l’estret horitzó men­tal de la lliga espa­nyola. El Barça, el Manc­hes­ter, el Chel­sea, el Madrid o el Bayern es poden veure de tot el món. L’opor­tu­ni­tat ator­gada al Girona de jugar als EUA con­tra el Barça era aga­far una dimensió inter­na­ci­o­nal d’un dia per l’altre, un premi de la Grossa jugant-hi només un dècim. Aquí s’ha vist el llautó del sin­di­cat de fut­bo­lis­tes que volen el seu gra diari de fun­ci­o­na­ris pri­vi­le­gi­ats del fut­bol, de comitès fent de buròcra­tes de l’amo, això és, l’Estat.

Era una opor­tu­ni­tat única, el pri­mer de tren­car el gel, per la pro­jecció de Girona, una ciu­tat petita i un ter­ri­tori agra­ciat pels Déus com són les comar­ques giro­ni­nes per con­ti­nuar pro­jec­tant-se al món. Els pre­sump­tes neu­trals comitès hau­rien com­prat vase­lina si l’oferta, per exem­ple, el par­tit hagués estat entre l’Alavés i l’equip del Règim. Una argúcia com una altra per avor­tar un par­tit naci­o­nal català a l’altre cos­tat de l’Atlàntic. De pro­jec­tar la cata­la­ni­tat a escala uni­ver­sal via fut­bol. El màxim defen­sor era el pre­si­dent de la Lliga, per la raó, o milers de raons que fos­sin, un per­so­natge anco­rat en l’extrema dreta que ho apro­fita tot. Aquesta vegada l’opció pro­po­sada era molt millor que la dels pro­vin­ci­ans de torn.