Ha passat força inadvertida la renúncia de la icona de l’atletisme espanyol a encapçalar la llista del PP per Cantàbria a les pròximes autonòmiques. No passa res perquè algú que s’equivoca rectifiqui. De fet, és una pràctica molt recomanable per als (encara pocs) que van veient la llum. El problema de Ruth Beitia és que ha estat candidata només 15 dies. I imposada pel masters de l’univers Casado en contra del criteri del PP cantàbric.

El primer impuls és aplicar també a Beitia que la ignorància és atrevida. Però no. L’exatleta ha tingut una dècada per saber de què va la política i com les gasta el partit més corrupte d’Europa. De fet, ella és un producte d’aquest com les gasta: col·locada oportunament a llistes amb una escassíssima capacitat argumentativa –els fets ho demostren– i vuit anys de diputada autonòmica amb un currículum parlamentari que cap en un parell de piulades. I d’aquí, al punt més alt de la candidatura...

És clar que Beitia, entre sessions d’entrenament, també ha tingut deu anys per saber si podia servir per a la política, ni que fos també a còpia d’entrenament. Perquè si ja és heterodox –per ser benèvol– posar en un mateix pla la violència contra les dones i el maltractament animal, és empíricament fals que tots –animals, homes i dones– siguin éssers humans. Sergio Ramos no ho hauria fet millor...

Potser Beitia no ha suportat la crítica ni el foc amic que li ha enviat el PP de Cantàbria, que s’ha sabut esperar per menjar-se fred el plat de la venjança. Amb els nervis propis de l’amenaça de Vox afegida a la de Cs i l’exsaltadora candidata proclamada, li va ser fàcil filtrar –o qui sap si directament fabricar– una enquesta en la qual es pronosticava un daltabaix pepero va ser l’espurna per debilitar la fràgil moral d’una esportista idolatrada per tot Espanya i defenestrada pels seus. Beitia ha explicat que ho deixa per raons “estrictament personals i familiars”. Un eufemisme per no admetre que només sap conviure amb l’afalac, o bé que ha tardat deu anys a adonar-se que només era una simple cara útil al servei del poder, o, qui sap, que ha entès que la seva vanitat no es pot satisfer més enllà de les portes dels estadis.

Inevitablement em ve al cap el cas d’Anna Caula, entrenadora de Lliga Femenina de bàsquet fins fa quatre dies (2014) i portaveu del grup parlamentari d’ERC des de fa un any. No cal dir res més.