Quan són els matei­xos por­ters (i no pocs) els que adme­ten una certa con­nexió entre el seu gremi i la boge­ria, alguna cosa hi deu haver de certa. Però quan un observa Jas­per Cilles­sen, li costa reconèixer un ves­sant dement. Així com Marc-André Ter Ste­gen ha après a còpia de con­viure amb el pre­ci­pici, d’haver de regu­lar una inconsciència natu­ral, de mode­rar el risc com a modus vivendi, l’holandès ha arri­bat al cor del bar­ce­lo­nisme des de l’altra vorera, des del ter­reny on algú neces­sita tenir el cap molt fred per cor­re­gir el temor a l’errada, des d’uns pri­mers entre­na­ments de ver­ti­gen, des d’uns pri­mers con­tac­tes amb el Camp Nou que con­vi­da­ven a fer-se petit.

I per ser por­ter, a qual­se­vol lloc però sobre­tot al Barça, la silu­eta ha de ser allar­gada i el pit inflat. Tole­rar una con­vivència entre el pro­ta­go­nisme i la sen­sació d’orfan­dat. Entre l’obli­gació d’exer­cir d’una balda més en la cadena de pas­sa­des, de pen­sar ràpid amb els peus, i alhora de saber que el par­tit pot­ser només et con­ce­deix una opor­tu­ni­tat de gua­nyar-te la glòria. Con­tra el Sevi­lla en van ser dues. I Cilles­sen va cor­res­pon­dre amb la gran­desa que pot­ser per ins­tint natu­ral no li cor­res­po­nia. Però sí per la per­se­ve­rança d’algú que ha tre­ba­llat el seu destí de forma cal­cu­lada, que ha sabut regu­lar els nivells ambi­en­tals i sobre­tot rela­ti­vit­zar les con­seqüències de les seves actu­a­ci­ons. Accep­tar la pressió com un fac­tor nor­mal per poder ele­var-se a un nivell que quan defen­sava la por­te­ria de l’Ajax ni havia insi­nuat.