Opinió

L’estafador aclamat

Cristiano Ronaldo va tenir la satisfacció de comprovar que almenys una part de l’afició madridista li ho perdona tot

Continuaré mantenint penjada la samarreta rosa del Barça, que a la vegada serà un pretext per parlar d’un jugador que m’enamora, i tampoc aprofitaré la columna per esplaiar-me en el magnífic partit en què l’equip va derrotar 6-1 el Sevilla. Això perquè no puc oblidar l’actitud prepotent amb la qual Cristiano Ronaldo va presentar-se a l’Audiència Provincial de Madrid per segellar el pacte amb la hisenda espanyola pel qual, reconeixent els seus delictes fiscals relacionats amb el fet que va amagar les rendes generades pels seus drets d’imatge, ha acceptat la pena de dos anys de presó (de manera que evita l’ingrés) i ha pagat 19 milions d’euros, que, de fet, deu ser poca cosa per a un futbolista tan vergonyosament milionari. Tanmateix, prefereixo que, com ho haurien de fer altres evasors fiscals, pagui que entri a la presó, tot i que me n’alegraria més si l’Estat espanyol tendís més a distribuir els diners amb sentit social que, posem per cas significatiu, a engreixar les arques de Florentino Pérez.

El cas és que Cristiano Ronaldo havia demanat entrar d’amagat a l’Audiència Provincial de Madrid. No sé si per un moment va pensar que s’hi podria concentrar gent que li recriminaria el frau fiscal comès. Seria estrany perquè no en podia tenir indicis quan, que jo sàpiga, no s’havien desplegat al Santiago Bernabéu (ni tan sols en altres estadis) pancartes contra les seves activitats delictives conegudes de fa temps. En ser-li denegat aquest tracte de favor, que s’hauria afegit al que hi ha qui considera que se li ha concedit amb el pacte amb Hisenda, Cristiano Ronaldo va tenir la satisfacció de comprovar que almenys una part de l’afició madridista li ho perdona tot (si és que considera que hi ha res a perdonar restant importància al frau del futbolista) pels gols marcats durant els anys en què va jugar amb el Realísimo. I és així que, una vegada va comprovar que estava en territori amic i que els assistents aprofitaven per aclamar-lo, va sortir-li un somriure cínic i, de fet, aquella actitud de prepotència que el caracteritza. Amb el cap ben alt i agafat de la mà de la model Georgina Rodríguez, l’estafador va fer el “paseíllo entre vitores”. En fi, sé que dir que el futbol és l’opi del poble és un tòpic, però no per això és menys cert.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)