El Girona, a segona!

El bon gironí és més de sus­ten­tar amb jactància els béns acu­mu­lats per la nis­saga fami­liar que de cer­car for­tuna en ter­res llu­nya­nes; així doncs, la con­seqüència d’aquest con­ser­va­do­risme patri­mo­nial és la por de per­dre-ho tot després de la con­fusió inqui­e­tant d’Ipu­rua, un gran pre­text perquè l’afi­ci­o­nat que com­pra pas­tis­sets de crema els diu­men­ges men­tre con­trola si els fanals s’ence­nen en la claror, faci valer les seves cri­des a la desgràcia amb els penals el dar­rer minut i la falta d’encert en moments clau de la tem­po­rada. L’axi­oma és diàfan: estem patint l’infor­tuni de l’equip con­dem­nat a l’infern. Per això, després de la bufe­tada domi­ni­cal, el Nos­tra­da­mus de Balles­te­ries ha entrat cri­dant a les tertúlies on l’aguan­ten per allò de res­pec­tar el cinquè mana­ment: “Ja us ho deia! El Girona, a segona!” Parem, dei­xem-lo xis­clar i, un cop faci un glop de cer­vesa amb un som­riure de patrici sidós, li etzi­bem sense cap mena de cari­tat cris­ti­ana que si vol ser un pòsit de cen­dra emo­ci­o­nal es quedi a casa aca­ro­nant trau­mes perquè no neces­si­tem doc­tors en fut­bol per la uni­ver­si­tat de Can­ta­llops, ni pre­si­dents de whisky, ni entre­na­dors de rom Pujol, sinó que ara més que mai hem de defen­sar el que tenim amb la mateixa vis­ce­ra­li­tat que Roger de Llúria expulsà els fran­ce­sos per sal­var Girona d’un setge molt més penós que el fet de caure en des­cens. En defi­ni­tiva, amic gironí crític amb La Caixa i amant dels tipus d’interès, no neces­si­tem trans­por­tar l’acti­tud sufi­ci­ent de la tri­buna del Camp Nou a Mon­ti­livi. Que­des avi­sat.