Una de les escenes més impactants que expliquen la dimensió de Pelé es va viure a Teresina, al nord-est del Brasil. L’estrella del Santos es va lesionar i no va formar part de l’expedició del seu equip per jugar el partit. La directiva local, aleshores sense la bogeria mediàtica ni les xarxes socials i amb l’honestedat d’altres èpoques, va fer passejar per les portes de l’estadi treballadors del club amb cartells pintats a mà avisant que Pelé no jugaria. Com és obvi, ningú va pagar una entrada per no veure O Rei.

La modernitat impedeix que això es repeteixi ara amb Messi, però el que està passant darrerament amb l’argentí no queda lluny de la llegenda de Pelé. Contra el València, dissabte passat, va rebre un cop als 69 minuts i va haver de ser atès fora del terreny de joc durant 180 segons. Tres minuts de massatge a la banda. Tres minuts en què, sobre el terreny de joc, no va passar res. Els jugadors del Barcelona van estar més pendents de la banda que de la pilota. I els del València, també. Impactats tots. És clar, imagina’t! Messi, lesionat! A la grada l’alarma va ser general. El públic va deixar de mirar el joc i va centrar la seva atenció en Messi. Què li passa? Els tres minuts d’angoixa van acabar amb l’argentí retornant al partit, però la seva contribució, fins aleshores estel·lar, va desaparèixer. I sense el capità del Barça endollat, l’equip va perdre l’ànim per a remuntar. Dos a dos. Final del partit.

La prèvia del Barcelona-Real Madrid de copa, en clau blaugrana, va focalitzar-se en l’estat físic de Messi. S’ha entrenat bé o fa figa? Jugarà o no? No. Suplent. L’aficionat culer va anar al camp perquè el rival era el que era i, per descomptat, davant d’aquests escenaris mai no falla. I 0 a 1. I primera part de domini madridista. I els jugadors del Barça passant-se la pilota fins que s’acabaven les idees o fins que la precisió de la darrera passada eliminava la possibilitat del gol. I por a la graderia. I totes les mirades, al final de cada jugada, cap a la banqueta. Fins al descans. Ara sortirà el Leo! Però no. I 0 a 1. I, de cop, “Meeessi, Meeessi!” I, de nou, tots els ulls dirigits cap a fora del terreny de joc. I la pilota? És igual, la pilota! Als 54 minuts, l’argentí va començar a escalfar-se. I tothom va mirar el passadís dels que es preparen. Cursa amunt, cursa avall. Sembla que està bé. I un minut. I un altre. Fins a vuit. Als 62 va entrar al terreny de joc en el lloc de Coutinho. I l’ànim va canviar. Els dels seus companys, el dels seus rivals i el de la graderia. La seva capacitat per a centrar l’atenció és única en l’univers futbolístic. I fins a aquests nivells, amb tot el respecte per a tants i tants grans futbolistes, un servidor no ho havia vist mai. Quan juga i quan no. Increïble!

Sobre el rendiment del 10 davant del Real Madrid no cal dir res més. El sentit comú d’Ernesto Valverde, un dia més, va posar-nos a lloc a tots. Messi no va jugar perquè no està bé. Ni curses explosives ni d’esforç continuat. Cap pilota dividida. Cap colpeig violent de pilota. Dosificació fins a límits extrems, simplement, perquè Messi no estava per jugar. La seva capacitat per a intimidar els rivals és tan gran com la que té per a canviar les emocions dels seus propis companys. Encara que estigui baldat. Veurem diumenge a San Mamés. I que ningú ho oblidi: la Champions ja és a la cantonada...