El 10 entra al camp de batalla i els soldats blancs fan un pas enrere. Un sol home intimida tot l’exèrcit de Can Padrós... Messi els té acollonits, literalment. La sensació reconforta i alhora inquieta. Avui no em capfica com serà el Barça sense ell, sinó que no sapiguem aprofitar al màxim la potencialitat de tenir-lo. Això fa mal.

Hi ha entre el barcelonisme dos corrents d’opinió oposats: els qui consideren que cal jugar-ho tot amb els millors i al final guanyarem el que es pugui, i els qui creiem que –sense renunciar a res– cal prioritzar els objectius. Admeto que la segona opció –la meva– ha quedat descartada. M’hi resigno. Però quan sento proclames com que la copa del Rei contra el Madrid pren una dimensió superior i bla, bla, bla... penso que –certament– no hem après res de res dels tres anys de fracassos estrepitosos a Europa. I Valverde, amb la seva particular manera d’aplicar les rotacions, el primer.

Ell i el seu staff disposen del Barça Innovation Hub, un sistema d’última generació que registra totes les dades d’entrenaments i partits dels jugadors i les “converteix en or perquè entrenadors, esportistes, preparadors físics i metges puguin filar prim i fer diana en els seus reptes”, llegeixo a la revista que el club edita per als socis. Hauria d’estar tranquil.

Però no ho estic. Primer: la nostra columna vertebral passa de la trentena i acumula molts anys de cansament físic i també mental (una dada que el Hub no registra). Després de veure com justegen físicament Busquets, Rakitic o Suárez, algú creu que amb la tralla que porten recuperaran el millor to? Impossible.

Segon: el cansament s’acumula. És a dir, podem discutir en quina mesura el desgast de gener i febrer tindrà conseqüències al març i mesos successius sobre els futbolistes, però és indiscutible que –en qualsevol cas– sí que impedirà que hi arribin en un estat òptim. I la Champions exigeix tenir els millors jugadors en plenitud de condicions.

Quan Guardiola i els altres tècnics que aspiren a fer-se-la seva, repeteixen sistemàticament que guanyar la copa d’Europa depèn en grau suprem de com arriba el teu equip als grans duels, estan dient això. Estar “en plenitud de condicions” o simplement “en condicions” és la diferencia entre arribar una dècima de segon abans a la pilota dividida, al creuament, a la rematada... És la diferència entre guanyar o perdre, entre glòria o fracàs.

I tercer: el físic és un component més del futbol, però essencial. I molt més en un equip com el Barça, el joc del qual es basa en el ritme i la intensitat altíssims, en la pressió coordinada a primera línia, en la mobilitat contínua, en la precisió tècnica, en la velocitat de circulació de la pilota... Sense l’excel·lència en el to físic, plasmat en la frescor, en aquella punta de velocitat en l’acció i la reacció que marca la diferència, el Barça deixa de ser una màquina de futbol per convertir-se en un equip pla i vulnerable.