“Hi ha diferents maneres de mesurar l’èxit. El que he tingut jugant a bàsquet m’ha deixat perplexa cada vegada que hi penso. Però la manera com veig l’èxit a la vida, sovint no està lligat de forma explícita al bàsquet.” Amb aquestes paraules justifica el seu any sabàtic Maya Moore, una de les estrelles de la WNBA. Amb 29 anys ho ha guanyat pràcticament tot i, malgrat tenir una carrera en projecció exponencial, ha decidit estar un any sense jugar per dedicar-se a Déu i a la fe. Amb tot el que això suposa.

Hi ha casos comptats d’esportistes d’elit que renuncien al focus mediàtic, als diners, als fans, a les lloances... per dedicar-se a qüestions més quotidianes, més anònimes, més terrenals (o divines, en aquest cas). Són decisions valentes, moltes vegades incompreses. Qui ho té tot decideix renunciar-hi? I qualifiquem com a tot la fama, la fortuna i el reconeixement. “La meva concentració no estarà lligada al bàsquet professional, sinó a la meva família, així com a invertir el meu temps en somnis ministerials que he tingut al meu cor durant molts anys”, continua dient. Alguns diran que no tothom es pot permetre el luxe de seguir els seus somnis. En discrepo. Tots ens hi podem aventurar. Alguns amb més riscos que d’altres, cert, en funció de la situació econòmica, familiar... però, en definitiva, acaba sent una qüestió de valentia, de decidir-se a fer el pas per deixar la comoditat i el confort i apostar per allò incert i desconegut. O sigui, es tracta de triar entre un futur més o menys previsible.

En el seu cas, Moore és innegable que fa la tria des d’una certa comoditat social i econòmica. Però no deixa de ser una decisió valenta. Ara ho és tot en el bàsquet femení: ha guanyat quatre títols de la WNBA, ha estat MVP de la final, MVP de la temporada, All Star en cinc ocasions, dos ors olímpics i dues Eurolligues. Deixar el bàsquet vol dir desaparèixer del focus mediàtic, renunciar a campanyes comercials sucoses econòmicament, al reconeixement... i en un moment en què aquesta jugadora està al capdamunt de tot esportivament i sense la seguretat que hi continuï estant si decideix tornar. En principi només serà un any. Però qui ho sap. Ella mateixa manifesta: “Estic emocionada per veure què em depara el futur.”