Les apostes no són cap joc
Minuts abans que l’àrbitre xiuli l’inici de partit les televisions ofereixen una sèrie d’anuncis. A l’atzar: un cotxe tot terreny per anar amb la família (l’home com a cap visible), casa d’apostes (amb cares conegudes de jugadors d’equips de primera fila), cotxe esportiu (amb un home que gaudeix molt conduint-lo), més apostes (ara amb el presentador d’un concurs en el qual et podies convertir en multimilionari fa uns anys), més cotxes i més apostes. Són els dos productes que més venen abans d’un partit de futbol a jutjar per la quantitat d’anuncis que arriben a programar.
Als directors de màrqueting no se’ls n’escapa ni una i deuen tenir ben estudiat el seu públic objectiu. Homes, si pot ser joves. El futbol és negoci i mou una gran quantitat de diners, això no cal que ho expliqui cap director de màrqueting. Només cal veure els salaris que guanyen els futbolistes. Cadascú és lliure d’invertir els diners on més li plagui, però quan hi ha hospitals a casa nostra que s’han hagut d’especialitzar a tractar addicions al joc on line perquè suposen un greu trastorn per a aquestes persones –i també per a les seves famílies– el problema ja no és particular. Un gran nombre dels que cauen en aquesta trampa són menors. Algunes veus ja han criticat que es faci tanta propaganda d’aquest tipus de negocis i encara menys que cares conegudes i ídols esportius en siguin la imatge. I és que les apostes no son cap joc.