Pràctica vella i gastada, aquesta de tapar la notícia amb una altra que actua com a cortina de fum. Hores abans del judici, Bartomeu enarborava la retirada de medalles al dictador. Com si vingués d’un dia, quan han passat quatre dècades des del traspàs d’aquell que, en efecte, ho va deixar tot lligat i ben lligat, segons comprovem a diari. Buscava així certa complicitat amb els milions de compatriotes que no ens traiem la indignació de sobre patint aquest muntatge repressiu. Picada d’ullet que no comparteix Cardoner, només atent a la seva ambició. De passada, pretenien tapar l’aparició d’una novetat més intrigant: la petició d’un préstec de 140 milions a fons voltor nord-americans. El préstec ja el pagarà qui sigui. Total, ells ja no hi seran. Aquestes casualitats no cauen ingènuament del cel i la maniobra encara guarda més malícia. Prediquen al desert aquells que preguen als experts un repàs a consciència dels comptes del Barça en exercici de transparència i salut democràtica. Fins i tot als profans en la matèria, la immensa majoria, els hauria de sobtar que tot marxi com la seda després de tant fitxatge caríssim i tanta massa salarial disparada. Ha de xocar per força amb el relat de color de rosa que els gestors pretenen pintar-nos cada cop que parlen de números.

A banda del préstec i la fragilitat de la bastida organitzada per tapar realitats, continua el retard en l’arrencada de l’Espai Barça, aquell brindis al sol que el barcelonisme va decidir recolzar en referèndum sense saber ben bé què votava, temerària jugada que pot llastar el futur de l’entitat. Per quina raó retirar just ara medalles? Per quina raó continuar endavant amb la irresponsabilitat d’estirar més el braç que la màniga en matèria econòmica, de perpetuar aquesta fugida endavant que hauran d’afrontar els hereus d’aquesta junta. Quin quadre deixaran: ocàs de Messi, estat d’ànim depressiu en la parròquia, menys títols dels que podien obtenir amb fidelitat al model i la caixa feta un poema. Ja que hi som, mentre que futbolistes d’altres equips denuncien la farsa del Suprem que només pretén escarmentar l’independentisme, com és que aquí, en aquest vestidor blaugrana, no s’alça cap veu? Ni tan sols Piqué. No està el moment històric per a cíniques equidistàncies, per mantenir la boca callada en benefici del negoci personal. Potser viuen en un altre món, però els paguen la nòmina en català i la farsa és tan notòria que fins i tot Bartomeu es pot mullar titllant el judici d’injust. Però no, els futbolistes del Barça deuen preferir la condició de còmplices per inacció en aquest històric abús de poder. I, l’última d’una setmana moguda, renoven Valverde. No és cap bona notícia, que consti. Dos anys més emparats en el fet que així ho desitja el vestidor, per ratificar qui mana realment. Dues temporades més de destrucció del model, sense jugar a res, sense promocionar el planter, amb Paulinhos i Vidals, aprofundint en les carències. Costarà refer el que han desfet, pagar la muntanya de factures de tota mena. I més encara si el barcelonisme continua tan passiu com fins avui. Criticar el panorama també implica acceptar que no costaria trobar alternatives vàlides. Existeixen. No cal queixar-se dels crítics, sinó exigir que els mediocres deixin el timó. Lamenteu-vos als autèntics responsables de no arribar on voldríem.