Set cotxes mirant a Cuenca
Diumenge al migdia sobrevisc amb l’apatia de cercar la millor panoràmica de Cuenca perquè l’agressió sigui d’una neutralitat indolora, i segurament per això, segueixo d’esquenes el partit maleint els botxins dels set cotxes mentre acarono el pernil salat tallat per celebrar l’aniversari de la mare. El gol previsible del Madrid arriba amb un lament del meu fill i l’exhorto a fer els deures per gaudir sense obligacions de la final de Copa. Res. Autoritat zero. Com si fos un Boateng de la paternitat, he deixat d’aspirar a ser un subjecte beneficiós pel bé del pròxim i em conformo en no restar. Mitja part a Madrid i trec salmó fumat, me’n menjo una mica, la meitat, tot el paquet, i finalment, decideixo amagar als comensals l’existència d’un peix gras insubmís d’una dieta que m’aprima la felicitat mentre les nenes em demanen patates per untar el terra amb les mans, i el nen, m’informa que si el Girona guanya es posarà quatre punts per sobre el descens. Pobre nano, només li falta dir que aquest abril serà el de la llibertat de Catalunya per ajuntar dues bajanades dins una coordinada copulativa. Comença la segona part i trossejo tomàquets cherrys compulsivament per expulsar l’ansietat d’haver de parir articles més llargs dels acostumats aquests darrers set anys a l’Esportiu. Penal! Es va repetint el crit. Penal! Mà d’en Ramos! Si és d’en Ramos segur que és ungla, dit, mà, canell, braç, i colze, així, tot alhora. M’assec al sofà mentre em frego amb els pantalons les restes de tomàquet i arriba el gol de l’Stuani preludi del desig sensat d’unes vacances annals pels blancs. M’incorporo com espectador amb un discurs pragmàtic de polític liberal sobre la necessitat de no fer-se il·lusions en treure alguna cosa del Bernabéu fins cinc minuts després del final del partit. Portu al pal. Ja està, segurament aviat Bonou tindrà un atac d’apendicitis mentre l’Alcalá pateix símptomes de malària i marcarà en Lucas Vázquez de rebot per matar la modèstia ofegada a peu de platja. Res d’això, els fets contradictoris es posen del costat del Girona, passada a l’espai amb criteri de Douglas Luiz, rosca poderosa de Lozano i rematada amb el cap de Portu. Gol! Queden 20 minuts més l’afegit, que amb una afirmació totalment imparcial de la meva dona es resumeix amb “serà el temps necessari perquè el Madrid guanyi”. Massa temps per una persona amb arítmies, al principi aguanto amb solidesa patriarcal però al minut 90 em venç el pensament masoquista de “ara només ens poden empatar” i faig un Joan Gaspart enclaustrat al water dels invitats rellegint un Lecturas sobre d’anhel d’un presentador obsolet de palpar xicots joves amb pectorals de gimnàs i cervells de micròfon. No respiro i estic cinc minuts amb els ulls tancats per defugir la visió de Cuenca. S’ha acabat! Hem guanyat 1 a 2! Surto disparat de l’exili emocional i em poso davant del televisor fent salts d’eufòria simiesca descontrolada. Abraço els fills i els hi explico que avui el Girona s’ha fet gran, i fer-se gran, a pesar dels contrabandistes judicials de la mentida i els turistes d’Amer, val molt la pena si t’ajuda a parir una contra amb la panxa plena de salmó fumat.