Kilian Jor­net donava compte de l’últim de la seva llarga cor­rua de rep­tes per­so­nals amb una imatge en què se’l veu asse­gut a la neu amb l’apa­rença fràgil d’un pollet a causa de la fatiga acu­mu­lada, però també amb una expressió facial que trans­met satis­facció i un cert alleu­ja­ment. En espera del nai­xe­ment de la cri­a­tura que tindrà amb la també cor­re­dora i esquia­dora de mun­ta­nya Eme­lie Fors­berg, Jor­net ha dei­xat tem­po­ral­ment la com­pe­tició. Però, com que és un bellu­guet, difícil­ment deu parar escar­xo­fat al sofà de la casa noru­ega on ha esta­blert la seva residència. L’entorn mun­tanyós que l’envolta és un gran camp de pràcti­ques encara per explo­rar que, a més, li pro­por­ci­ona la tran­quil·litat que ja no tro­bava a Cha­mo­nix, on resi­dia ante­ri­or­ment.

És així com, fa cosa de deu dies, Jor­net va deci­dir posar-se a prova per com­pro­var quants metres de des­ni­vell era capaç de cobrir en 24 hores amb uns esquís calçats als peus. El 2018 Lars Erik Skjerv­heim en va fer 20.939 m, però Jor­net va reben­tar aquesta xifra i va esta­blir un rècord oficiós de 23.486 m. Dit d’una altra manera, el català es va que­dar a poc més de tres mil metres de pujar tres vega­des l’alti­tud de l’Eve­rest des del mar (8.848 m) en un sol dia. El mateix Kilian va publi­car un informe en el seu lloc web en el qual des­criu amb tota mena de detalls com va dur a terme aquesta acti­vi­tat.

Als qui fa temps que li seguim la petja, difícil­ment ens pot sor­pren­dre res, d’en Kilian. L’expli­cació dels seus èxits i pro­e­ses és ben sen­zi­lla: reu­neix la con­dició física, el talent, la intel·ligència, la moti­vació i l’ambició ele­vats a la màxima potència. De rep­tes per­so­nals, en Kilian n’ha dut sem­pre a terme. El 2005, amb 17 anys, la cri­a­tura ja feia un rècord d’ascensió, el del Dôme de Neige des Écrins, un qua­tre­mil sen­zill dels Alps fran­ce­sos. Per aque­lla època ja m’havien par­lat d’en Kilian i de tot allò que era capaç de fer. Va ser Dolors Rubi­rola, com­pa­nya de la Colla Excur­si­o­nista Cas­sa­nenca, qui me’l va fer pre­sent per pri­mer cop. El seu fill, Marc Pin­sach, un any i mig més jove que en Kilian, s’entre­nava ales­ho­res amb ell al cen­tre de tec­ni­fi­cació d’esquí de mun­ta­nya de la FEEC, diri­git per Jordi Canals . La Dolors m’expli­cava unes pro­e­ses d’en Kilian que lla­vors sí que em sor­pre­nien: que si anava en bici des de Puig­cerdà, on vivia, fins a l’ins­ti­tut de la Seu d’Urgell (100 km anar i tor­nar), que si feia l’apro­xi­mació en bici fins al peu del Puig­mal per pujar a peu fins al cim i fer la tor­nada de la mateixa manera... Ara pot­ser sí, però en aquell moment ningú feia acti­vi­tats d’aquesta mena, i encara menys un ado­les­cent.

Després del rècord al Dôme de Neige des Écrins van arri­bar més rep­tes i rècords: el del GR-20 (2009), sen­der que tra­vessa l’illa de Còrsega, el de la tra­vessa inte­gral dels Piri­neus i el de l’ascens al Kili­man­jaro (2010). I els més recents del cone­gut pro­jecte Sum­mits of my life, que va cul­mi­nar amb dues ascen­si­ons a l’Eve­rest la mateixa set­mana. I amb prou fei­nes he aca­bat d’escriure aquest arti­cle que en Kilian ha publi­cat el vídeo del pri­mer des­cens d’esquí extrem –i peri­llosíssim– rea­lit­zat l’any pas­sat per ell mateix al cor­re­dor Fiva, a la Troll Wall. Una bes­ti­esa, cre­ieu-me.

Els rep­tes, per a en Kilian, res­po­nen a una pulsió interna per dur el seu cos a ter­renys inex­plo­rats, i en cap cas són pro­ducte de la moda a la qual s’han afe­git alguns xit­xa­rel·los amb més ínfu­les que apti­tuds.