Kilian Jornet donava compte de l’últim de la seva llarga corrua de reptes personals amb una imatge en què se’l veu assegut a la neu amb l’aparença fràgil d’un pollet a causa de la fatiga acumulada, però també amb una expressió facial que transmet satisfacció i un cert alleujament. En espera del naixement de la criatura que tindrà amb la també corredora i esquiadora de muntanya Emelie Forsberg, Jornet ha deixat temporalment la competició. Però, com que és un belluguet, difícilment deu parar escarxofat al sofà de la casa noruega on ha establert la seva residència. L’entorn muntanyós que l’envolta és un gran camp de pràctiques encara per explorar que, a més, li proporciona la tranquil·litat que ja no trobava a Chamonix, on residia anteriorment.

És així com, fa cosa de deu dies, Jornet va decidir posar-se a prova per comprovar quants metres de desnivell era capaç de cobrir en 24 hores amb uns esquís calçats als peus. El 2018 Lars Erik Skjervheim en va fer 20.939 m, però Jornet va rebentar aquesta xifra i va establir un rècord oficiós de 23.486 m. Dit d’una altra manera, el català es va quedar a poc més de tres mil metres de pujar tres vegades l’altitud de l’Everest des del mar (8.848 m) en un sol dia. El mateix Kilian va publicar un informe en el seu lloc web en el qual descriu amb tota mena de detalls com va dur a terme aquesta activitat.

Als qui fa temps que li seguim la petja, difícilment ens pot sorprendre res, d’en Kilian. L’explicació dels seus èxits i proeses és ben senzilla: reuneix la condició física, el talent, la intel·ligència, la motivació i l’ambició elevats a la màxima potència. De reptes personals, en Kilian n’ha dut sempre a terme. El 2005, amb 17 anys, la criatura ja feia un rècord d’ascensió, el del Dôme de Neige des Écrins, un quatremil senzill dels Alps francesos. Per aquella època ja m’havien parlat d’en Kilian i de tot allò que era capaç de fer. Va ser Dolors Rubirola, companya de la Colla Excursionista Cassanenca, qui me’l va fer present per primer cop. El seu fill, Marc Pinsach, un any i mig més jove que en Kilian, s’entrenava aleshores amb ell al centre de tecnificació d’esquí de muntanya de la FEEC, dirigit per Jordi Canals . La Dolors m’explicava unes proeses d’en Kilian que llavors sí que em sorprenien: que si anava en bici des de Puigcerdà, on vivia, fins a l’institut de la Seu d’Urgell (100 km anar i tornar), que si feia l’aproximació en bici fins al peu del Puigmal per pujar a peu fins al cim i fer la tornada de la mateixa manera... Ara potser sí, però en aquell moment ningú feia activitats d’aquesta mena, i encara menys un adolescent.

Després del rècord al Dôme de Neige des Écrins van arribar més reptes i rècords: el del GR-20 (2009), sender que travessa l’illa de Còrsega, el de la travessa integral dels Pirineus i el de l’ascens al Kilimanjaro (2010). I els més recents del conegut projecte Summits of my life, que va culminar amb dues ascensions a l’Everest la mateixa setmana. I amb prou feines he acabat d’escriure aquest article que en Kilian ha publicat el vídeo del primer descens d’esquí extrem –i perillosíssim– realitzat l’any passat per ell mateix al corredor Fiva, a la Troll Wall. Una bestiesa, creieu-me.

Els reptes, per a en Kilian, responen a una pulsió interna per dur el seu cos a terrenys inexplorats, i en cap cas són producte de la moda a la qual s’han afegit alguns xitxarel·los amb més ínfules que aptituds.