I vam quedar a zero, a Lió...
A Lió s’havia de donar un cop de puny sobre la taula i no el vam donar. “Si dimarts no millorem, ho passarem malament”, advertia Gerard Piqué després de l’1 a 0 al Valladolid. I és que el Barça no va arribar a la cita en les condicions idònies. Amb tot, l’equip va jugar amb mentalitat i actitud notables contra l’OL. Superior al rival, però grollerament imprecís en atac. Una actuació correcta, però insuficient. La Champions exigeix molt més.
Només va faltar el gol? Sobre el particular, Valverde afirmava: “Si el meu equip falla molts gols, em fastigueja però em deixa tranquil.” Doncs a mi no. La reflexió pot colar en clau de lliga, en què pots confiar que més d’hora que tard la dinàmica canviarà, però no si parlem de la Champions, en què qualsevol detall és determinant. A Europa no es pot perdonar. I per què ens va faltar gol? El zero de Lió presenta una relació causa-efecte evident: les capacitats de desequilibri i de definició, de ser precís i més ràpid en l’execució que l’adversari, depenen en gran mesura del to físic i mental. Pregunta: els dos futbolistes més determinants (i golejadors) del Barça van disputar el partit frescos i en les millors condicions? Resposta: rotundament, no. Messi i Suárez eren els qui més s’hauria d’haver dosificat, el gener i el febrer. I ambdós ho han vingut jugant pràcticament tot. No és d’estranyar, per tant, que Messi no tingui aquella “marxa de més”, aquell punt d’acceleració que vesteix de superheroi el millor jugador de la història i que et produeix la sensació reconfortant que, passi el que passi, la cosa acabarà bé.
Paral·lelament, en l’estat de forma lamentable actual, Suárez és una nul·litat que resta. Fou injustificable que Valverde no l’enviés a ell a la dutxa en lloc de a Dembélé; i, d’altra banda, que el seu substitut natural sigui Boateng sona a broma pesada (i consti que la culpa no és de Kevin Prince, sinó dels qui han recomanat i autoritzat l’adquisició).
En definitiva, que amb Messi i Suárez ben dosificats ja tindríem l’eliminatòria a la butxaca. Estic convençut que passarem a quarts, però, llevat que s’esdevingui un canvi de guió radical, no confio que progressem gaire més. La Champions exigeix prioritzar i ser radical en les rotacions i decisions a prendre, i la manera d’actuar de Valverde –que sembla afrontar-la com una competició més– no va en aquesta línia. En absolut.
Madrid, bàsquet i Al Capone
A propòsit de Champions: si hagués competit contra un Ajax d’homes i no de nens (que juguen de cine, però en la lliga dels Teletubbies) i sense la ignominiosa anul·lació d’un gol absolutament legal, el Madrid hauria tornat d’Amsterdam golejat. Ho havia de dir, també.
I ja que parlem de la penya dels germans Padrós: és sentir-los queixar-se de “robatori” i és imaginar Alphonse Gabriel Capone (més conegut com Al Capone) entrant en una comissaria per denunciar que uns lladres han entrat a casa seva. La final de la copa de bàsquet s’acaba amb la falta antiesportiva clamorosa i indiscutible de Randolph a Singleton, a manca de 9 segons i amb 90 a 92. Fi de la discussió! Cal reivindicar, en canvi, el gran partit de bàsquet que es va veure i que et reconcilia amb un esport que –a mi– des de feia temps se m’havia fet avorrit i insubstancial. I, sobretot, em va admirar la capacitat de reacció (inaudita) del Barça, capaç de remuntar 17 punts al Madrid, a Madrid, i en el context de tensió màxima d’una final. Va ser una prova potent de caràcter, que em fa concebre alguna esperança tot pensant en l’Eurolliga...