L’amic Peter Auf der Heyde s’ha posat les mans al cap quan li he explicat que el FC Barcelona recorrerà, per primera vegada en la història de la lliga, als mercats de fons d’inversió nord-americans per poder-se finançar: fins a 140 milions d’euros. Aquest periodista, amb quatre mundials a l’esquena, assegut a la seva tribuna a The Avenue encara radiografia el futbol amb aquell romanticisme dels pioners.

M’assenyala el camí a l’estadi del Southampton. El Saint Mary’s Stadium, on l’ulldeconenc Oriol Romeu ha trobat la maduresa futbolística, s’aixeca pesarós entre el sòl industrial i les vies de tren sorolloses, davant d’una cimentera empolsinada de la Cemex que el cobreix de mundanitat. Llum al final de la decadència que s’encomana zigzaguejant dels passos subterranis que porten des de gairebé East Andrews Park, curull d’estudiants de la Solent University, fins a l’inici de Saint Mary’s Street. Uns accessos que, després de la prolífica mostra d’art urbà, en el darrer tram serveixen per engalanar la sortida a l’esplanada de l’estadi amb el relat de la institució: #Saints #WeMarchOn.

L’estadi esdevé el reflex de l’Anglaterra resistent als capritxos del capitalisme, resilient. El barri entronitza la proletarització de les classes mitjanes, que abans vivien en petites casetes unifamiliars, de glorieta abocada al carrer, i on avui es fa difícil definir la seva identitat a causa de la mescla eclèctica de cultures i nacionalitats. Algunes s’han transformat en aparadors de galeries kitsch, perruqueries o basars d’olors orientals; poques saben mantenir aquell encant de l’estètica victoriana, característic dels anys daurats del període industrial. Tristor sobre l’asfalt, transportat pel caminar lleuger i capcot dels veïns que es resguarden del fred.

La mercantilització del futbol ha arribat tard a Southampton. Fins i tot, en aquesta època de l’any els descomptes en el marxandatge oficial ja situen les samarretes de l’equip a un preu fora de l’estàndard de mercat: menys de 50 euros. Lluny queda la facturació dels megastores dels gegants de la lliga espanyola, les cues diàries per visitar els museus del Camp Nou o el Santiago Bernabéu. A Southampton, les visites a l’estadi només són el cap de setmana i avui només hi ha deu periodistes acreditats. Mentrestant, a les tres de la tarda els raigs de sol groguencs de l’hivern travessen la coberta i enverdeixen, encara més, un terreny de joc on la pilota gairebé acaricia els aficionats.

Des de les vies del tren es veu la punxa estirada de la torre de la parròquia anglicana. Més bella des de Houndwell Park, un dels pulmons verds de la ciutat, per on circulen grups d’adolescents engalanats, de casa bona, mentre a la gespa quatre menuts no perden el temps xutant fins a extasiar-se una bimba de cuir gastat: les hores passen mentre els petits celebren els gols. Els gavians sobrevolen l’escena, senyal que no gaire lluny s’hi troba aquell oceà que el 1912 va acomiadar el desgraciat Titanic.

Ja fa estona que he deixat en Peter perdut per High Street, després de compartir dinar també amb el professor Jim O’Brien, del qual el seu extens i profund coneixement sobre la història del futbol anglès és indirectament proporcional a la seva poc delicada posada en escena. “El City pot globalitzar-se gràcies a les seves franquícies, però mai podrà oblidar el llegat de Maine Road”, em compara. De fet, per aquest motiu, el català Ferran Soriano va tenir clar que la responsabilitat social de l’entitat passava per no desvincular-se dels projectes de desenvolupament comunitari. I, equilibrant la marca global amb la identitat local intenta marcar les noves tendències del management esportiu.