El gen balcànic

Fa dècades que Iugoslàvia no existeix però les nacions amb estat que en van sorgir han mantingut des de llavors un fil conductor incontrovertible en el món de l’esport, la seva competitivitat. A diferència del que molts haurien pogut pensar en aquell moment, quan va començar la trencadissa, la cultura esportiva que s’havia forjat, també per una certa manera d’entendre l’esport i l’activitat física dels dirigents comunistes –herència de l’URSS–, no només va romandre sinó que va rebre dos grans impulsos, la pròpia competitivitat entre els nous països resultants –sobretot Sèrbia i Croàcia–i l’exportació de tot el talent arreu del planeta un cop va caure el teló d’acer. Això va significar més diners i també més coneixement. L’exemple més evident va ser el salt a l’NBA de grans jugadors de bàsquet, com Petrovic i Divac.

El passat 17 de febrer un veterà entrenador serbi forjat a Sarajevo (Bòsnia), Svetislav Pesic (FC Barcelona), confirmava aquest tarannà de guanyadors insaciables dels esportistes balcànics en la final de la copa de bàsquet amb una remuntada i una victòria formidables a casa de l’etern rival, el Real Madrid. L’endemà, un altre esportista serbi, el tennista Novak Djokovic, número 1 del món, va ser premiat amb el premi Laureus a millor esportista mundial del 2018. Un dels seus principals rivals en la votació era Luka Modric, croat, un dels herois que van portar contra tot pronòstic el seu país per primer cop a una final d’un mundial de futbol. Si tornem un instant al Real Madrid de bàsquet, cal admetre que l’equip va trobar a faltar, òbviament, el millor jugador europeu de bàsquet del 2018, un altre balcànic, Luka Doncic, determinant en la monumental sorpresa que el seu país va protagonitzar en l’europeu del seu esport el 2017 i ara mateix el jugador de moda a l’NBA.

Els esports d’equip són terreny adobat per als països balcànics, des del més gran al més petit. Els esportistes catalans que han tingut l’oportunitat de jugar en algun club, ja sigui de Belgrad o de Zagreb, tornen amb la sensació d’haver viatjat a un altre planeta per com es planteja el caràcter competitiu i guanyador des de les categories de promoció fins a l’elit. Croàcia, certament, va ser subcampiona del món de futbol el 2018, però també va guanyar l’or, per exemple, en la competició d’handbol dels Jocs Mediterranis i és l’actual campiona del món de waterpolo, esport en què Sèrbia és l’actual campiona d’Europa. Sèrbia també és l’actual campiona del món femenina de voleibol i bronze en el mundial masculí. La selecció masculina d’Eslovènia, amb menys llicències, tradició i potencial, va ser subcampiona el 2015. Els eslovens són, de fet, unes bèsties competitives. Contra tot pronòstic i dirigits per una llegenda sèrbia, Veselin Vujovic, van ser tercers al mundial d’handbol del 2017. La mida, es digui el que es digui, no és un impediment per trucar a les portes del cel. Les jugadores de Montenegro van ser subcampiones olímpiques d’handbol el 2012 i l’equip masculí de waterpolo ha guanyat un campionat d’Europa, dues lligues mundials i va ser subcampió del món el 2013 a Barcelona. Bòsnia, encara més diminuta, ja ha jugat un mundial de futbol. La llista de títols i medalles en campionats per equips de les seleccions balcàniques des dels anys 90 és interminable i va molt més enllà del seu esport rei per naturalesa, el bàsquet.

Però el festival no és només col·lectiu. L’abundància de grans figures individuals no es limita només al senyor Laureus, Djokovic. Tenim, per exemple, Majlinda Kelmendi, campiona olímpica de judo amb Kosova, país que Espanya es nega a reconèixer.