La creació d’estats d’opinió és matèria ultrasensible avui dia, amb una sèrie d’eines d’alta velocitat amb capacitat de crear relats a mida que, posades en mans de desaprensius, poden fer un mal incalculable. Que aquest és un perill real és fàcilment verificable en el judici als presos polítics. Criden l’atenció els rostres d’incredulitat dels magistrats –que se suposa que són gent de món i amb accés a cotes d’informació privilegiades– quan senten parlar de pacifisme, de drets individuals i col·lectius, del qüestionament de la prelació de la llei sobre la democràcia –en definitiva, de política, en majúscules– en uns discursos plens de substància intel·lectual que articulen polítics i activistes privats de llibertat més d’un any. Perquè en el relat fabricat per fiscalia, acusacions i mitjans espanyols, els presos polítics són descrits com el dimoni escuat.

Són, però, les qüestions socials les més vulnerables a les variacions d’estats d’opinió. Fa un mes que s’ha reobert la causa pel trasplantament de fetge d’Éric Abidal. El cas s’ha entrebancat amb Sandro Rosell i un parell de mancances de caire formal. A l’expresident del Barça li van tenir punxat el mòbil anys en relació amb la causa que se segueix contra ell a l’Audiencia Nacional. Qui l’ha sentit parlar en cercle reduït sap que expressions com “li hem comprat un fetge il·legal” poden haver sortit de la seva boca i no correspondre’s amb la realitat. En tot cas, sigui o no una fanfarronada, sembla pertinent investigar-ho si, a més, a l’entorn de la documentació apareixen indicis que es podrien categoritzar gairebé de defectes de forma, però que se sumen.

Perquè si en dues presumptes còpies hi ha signatures en posició diferent pot ser que es fes la còpia i se signés dues vegades. I si falta la testificació del cosí, que perdi un dia de feina i que parli o se sotmeti a un peritatge. El que seria inadmissible és que, per una expressió de bocamoll, per una signatura i per una falta testifical es posés en qüestió tot el sistema de donació i trasplantament d’òrgans. En tot cas, que s’investigui i que s’aclareixi ben aviat. Cada dia que passa és un llast de sospita socialment inadmissible per a l’hospital Clínic i l’Organització Nacional de Trasplantaments. En part, el mal ja està fet perquè per moltes vegades que s’arxivi la causa sempre hi haurà qui, per no donar els òrgans d’un familiar, es voldrà agafar a allò que els rics i poderosos sempre troben la drecera per saltar-se la cua. Tant de bo es reverteixi, però a Catalunya –líder dels països avançats en trasplantaments– les donacions van baixar el 2018 per reticències familiars.

Generar un corrent d’opinió negatiu és massa fàcil per no pensar-s’hi dues vegades quan es tracta amb material sensible. Qui no s’ho cregui, que busqui familiars de criatures amb malalties rares que necessiten tractaments caríssims i que pregunti la gràcia que els va fer el cas de la nena d’Organyà malalta de tricotiodistròfia, els pares de la qual van ser detinguts i acusats d’estafa per haver desviat presumptament els diners que recaptaven per tractar la nena cap al seu compte corrent.