Uns calçotets a la llotja
El 6 de maig del 2009 a les 22.30 h. Treballo inquiet perquè no puc veure l’eliminació momentània del Barça i prenc una solució d’emprenedor quan encara no hi havia emprenedors: m’infiltro al bany de dones i truco a la meva xicota: “Merda Frank, ja som al 91 i no arribem.” Em retransmet els darrers minuts i, de sobte, noto un espetec metàl·lic barrejat amb crits d’histèria que destrossen les portes de Roma a cavall d’un guerrer manxec encarregat d’iniciar l’idil·li entre el Barça i la meva família. Així, doncs, al cap de poques setmanes de l’avançament de Pinto a Guardiola per la banda de Stamford Bridge, ens anellem amb el triplet sota el braç i la retransmissió d’en Joan Maria Pou a Londres acompanyant el cant de l’himne d’en Pemi Fortuny. Algun agnòstic parlava de casualitat fins que el 2011 el nostre fill ens porta la lliga i la Champions amb un clam en el gol de Villa que va provocar-li sanglots anàrquics durant trenta minuts. La mare de la criatura, emprenyada i jo, eufòric. Dos anys més tard neix la nostra filla i guanyem la lliga dels 100 punts, una temporada marcada per l’hecatombe bavaresa a semifinals que va coincidir amb un ingrés hospitalari de llarga durada de la nena. Teníem excusa, el talismà passava un mal moment i, tot i així, després de l’apocalipsi germana, ens van donar l’alta per emportar-nos la lliga amb la millor puntuació de la història. Kit-kat. Ens vam prendre un descans per tal de mantenir certa estabilitat psicològica fins al setembre del 2014, la primera de Luis Enrique, quan el nostre ginecòleg amant de Cristiano Ronaldo ens dona la nova de la vinguda d’una altra pubilla. Els resultats no arriben i l’asturià és qüestionat fins la nit dels vidres trencats d’Anoeta on escric al president Bartomeu i li dic: “Recorda, Josep Maria, que al maig neix la meva filla i si el part va bé, és sinònim de títols.” El 17 de maig, Lliga. El 30 de maig, Copa. El 6 de juny, Champions. Segon triplet de la història. Havia arribat el moment, el Barça no podia dependre de nosaltres i amb els quatre dits mirant cap a Ítaca fem un pas al costat per descansar amb suficiència burgesa en un racó benestant de la paperera de la història. Passen els anys. La travessia del desert a Europa era una realitat i la pressió de l’entorn s’aguditzava després de cada desfeta continental. “Et necessitem”, m’imploraven alts càrrecs del club tot suplicant un darrer esforç pel bé de l’entitat. La negació fou visceral fins a la rendició de Roma de la primavera passada, on ens vam mirar sabent que havíem de fer un Michael Jordan per tornar el Barça al cim del futbol europeu. Space Jam. Dit i fet, durant aquells mesos tornàrem a restaurants fetitxes on el libido es podia resseguir en les copes enfangades de vi rosat, als carrers orfes de ciutats adormides que ens veieren passejar amb la insolència de la inconsciència, als silencis dels esguards de mitja tarda acaronant arrugues jovenívoles, i sense saber-ho, seguíem essent els estudiants que repintaven parets d’edificis oficials amb allò de “En la calle codo a codo, somos muchos más que dos”. Han anat passant els mesos d’aquesta versió lamentable de Notthing Hill i aquest 28 de febrer va néixer el nostre quart fill entre dues victòries seguides al Bernabéu i amb un ram de tulipes sota el braç. L’efecte de la força del meu llinatge ha estat com en Vermaelen, de rendiment immediat, final de Copa, Lliga encarada, i el Madrid eliminat per l’equip de Cruyff després de tres anys sense naixements a casa nostra. No cal dir res més. L’idil·li entre l’estirp republicana dels Bayer i el destí triomfant del Barça no té fi. Així, doncs, estigueu molt tranquils, estimats lectors, ho petarem amb el triplet i em retiraran els calçotets a la part noble de l’Estadi. Paraula sediciosa d’un humil Fairy de la vinya de la llibertat.