El tercer gol de l’Ajax (ben concedit i ratificat pel VAR) és la prova fefaent que si quan ells estan agenollats els àrbitres no els ajuden, com és el costum i com han fet en aquests darrers tres anys, solets no s’aixequen. Justícia divina. El gran capità Sergio Ramos, que s’havia esborrat del que havia de ser un tràmit, s’ho mirava astorat des de la llotja, on va aprofitar l’avinentesa per gravar-se un documental d’autobombo. Als anomenats vomitorios ressonaven els crits de “Florentino, dimissió”. Molesta plebs! No ha estat una bona setmana per al senyor Pérez, l’amo. Per completar el sainet, apareix en escena el fantasma de Mourinho. Bravo!...

Un Barça dels més discrets que ha visitat Chamartín en l’última dècada, amb un partit mediocre (dimecres) i un de correcte i gràcies (dissabte), i un Ajax format per nois altament qualificats (gran De Ligt) i que juguen de cine amb innocència colpidora, han posat la penya dels germans Padrós al seu lloc, definitivament. Humiliació triple. Ridícul espantós.

Sotmetre el Madrid dues vegades en tres dies a domicili i deixar-lo fora de combat en els títols estatals és un plaer enorme i sense precedents, que jo recordi. I hem fet molt bé de delectar-nos-hi. Però compte, ells estan per jugar la lliga dels Legends (velles glòries) i nosaltres no estem tan bé com pot semblar.

És a dir, tot pensant en el matx europeu de dimecres que ve: som el Barça i el tercer de la lliga francesa no hauria de causar-nos problemes i menys a casa, però en les circumstàncies actuals, intueixo que superar el Lió serà força més complex que haver derrotat un Madrid d’opereta. Precisament, la recent eliminació dels madrilenys “ens fa ser més previnguts”, ha dit Valverde. Bé mister! Friso per veure quin equip posareu avui contra el Rayo...

Per la seva transcendència i perquè no concedeix marge d’error, les eliminatòries de la Champions s’embolcallen d’una èpica i dramatisme (esportius) extrems. El desenllaç gairebé paranormal del PSG-United va posar en salvatge evidència el que ja sabíem: la Champions és una dama fascinant i cruel a parts iguals.

El Barça va sobrat a Espanya, però per aspirar a guanyar aquesta Champions –urgència històrica– hem d’elevar el llistó ostensiblement. A Chamartín no vam tenir ni la frescor ni el ritme d’un equip pletòric, ni de bon tros. Ja és hora que l’entrenador apliqui dràsticament les obligades rotacions, tot començant per Messi i Suárez. Perquè, a Madrid, també va quedar clar que el millor de tots els temps no està en el seu registre invencible i que l’uruguaià continua fluixot i erràtic (el golàs de la copa maquilla però no dissimula). Repetir els errors de la temporada passada seria del tot imperdonable.

El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951) considerava que res és tan temptador com l’autoengany. Alerta! L’autoengany de qui es pensi que amb el nivell mostrat en el clàssic de lliga (0 a 1 i demanant l’hora) estem a punt per competir a Europa és de proporcions similars al nassot gros i lleig que lluïa Enric Millo a la sortida del Suprem...