Alba Palacios és jugadora del Las Rozas femení i va néixer nen. Des que tenia tres anys que anava amb una pilota enganxada als peus. Fins aquí els tòpics. Nen, cotxes i pilota de futbol. Qui podia pensar que volia ser una nena? Quan tenia set anys va començar a adonar-se que volia vestir-se com les nenes, que volia ser com elles. La seva sexualitat començava a crear-li dubtes i va ser als quinze anys –quan va veure que en el club on jugava, l’Alarcón, s’havia creat un equip femení– que va tenir una revelació. “Vaig sentir que volia anar a jugar amb les noies, que el meu lloc era allà. En aquell moment em vaig enfonsar.” Tot i aquests sentiments, el llavors jugador va continuar la seva carrera futbolística com a home passant per diverses categories. Des que va començar el tractament hormonal, el 2016, reconeix que ha perdut força i contundència. “Quan et treuen la testosterona és un altre mon. Si les noies tinguessin testosterona... És força, és potència, encara que el futbol també premia que et moguis bé a l’espai però jugant amb homes sabia que al xoc no m’emportaria cap pilota!”, assegura. “Són tractaments durs que et deixen molt dèbil”, hi afegeix . I va acabar abandonant el futbol. Va ser al cap d’un temps veient un partit del seu actual equip quan va decidir parlar amb l’entrenador. “Soc una noia transgènere i vull venir als entrenaments.” Al principi no li van saber què respondre però de seguida la van acceptar. També tot el vestidor. “El futbol masculí i el femení no són iguals. L’empatia que tenen les dones és increïble. Les noies són molt diferents. En un vestidor femení hi ha més comprensió i t’ajuden molt. Els nois van més a la seva”, explica.

En aquest camí tan dur la seva parella, que ho és des de fa disset anys i és una noia, ha estat un pilar. També la seva família. Palacios afirma que també ha tingut moltes facilitats de l’administració madrilenya en tot el procés i que quan va poder debutar en un partit oficial a categoria preferent –i marcar un gol!– l’alegria va ser immensa. “Em pensava que em posarien més pegues i el més difícil, que era poder jugar, ja ho he aconseguit!”, explica entusiasmada. La jugadora, però, sap que també li queda una pujada difícil. Als 33 anys tem el moment en què algú la pugui insultar per la seva condició.

Alba reconeix que és tímida i que a l’inici sortir als mitjans de comunicació li feia basarda. “Després em vaig dir a mi mateixa: no siguis tan egoista; si haguessis tingut un referent en qui emmirallar-te de petita...”, reconeix. Seguidora del València, explica que quan era un nen tenia com a ídols futbolístics el Piojo López i Pedja Mijatovic. Ara és fan de Ludmila da Silva, jugadora de l’Atlético de Madrid. “És que abans pràcticament el futbol femení ni existia! M’agrada molt, és una gran jugadora. És molt ràpida i té molta verticalitat. Jo també ho soc, encara que quan era un noi ho era més!”, explica Alba, encantada amb la seva nova condició de noia i per poder jugar partits de futbol, la seva passió des de la infantesa.