El capità vingut del sud

Era juliol del 2007, dies de xafo­gor a Bar­ce­lona. Javi López cami­nava pel pas­seig de Gràcia acom­pa­nyat de Brachi, el fill de l’exju­ga­dor blanc-i-blau Gabino. Tots dos havien fit­xat pel filial de l’Espa­nyol pro­ce­dents del Betis. Aquest movi­ment d’estiu ha mar­cat la vida de Javi López. Poc podia pen­sar-se aquell jove d’Osuna de llar­gues gre­nyes, des­ma­ne­gat i amb una samar­reta sur­fer el que li tenia pre­pa­rat el destí. Pot­ser aquell viatge iniciàtic, des del sud de la península cap a la gran Bar­ce­lona, explica mol­tes coses del pla d’actu­ació vital del nos­tre pro­ta­go­nista. Un fut­bo­lista que no sem­bla un fut­bo­lista cor­rent. No porta arra­ca­des, tam­poc cap tatu­atge gran­di­loqüent i manté amb natu­ra­li­tat aquell seseo andalús com un ves­tigi, escul­pit a foc, per no obli­dar els seus orígens. Javi López és un juga­dor natu­ral i això el fa autèntic. Els sub­ter­fu­gis no van amb ell. Ves­teix roba nor­mal i fuig de les grans mar­ques de samar­re­tes a 500 euros la peça. Una quo­ti­di­a­ni­tat por­tada a l’extrem. Fins fa poc anava a la Ciu­tat Espor­tiva amb un Volkswa­gen Pas­sat blau que vore­java els 13 anys. Un cotxe que des­ta­cava en mig de les grans mar­ques del motor que lluïen els seus com­panys de ves­ti­dor. “Fun­ci­ona i em porta arreu”, res­po­nia quan li pre­gun­ta­ven per què anava amb aquell cotxe que no es va can­viar fins al nai­xe­ment de la seva pri­mera filla.

Javi López té ànima d’obrer en un esport de mili­o­na­ris. Ningú li ha rega­lat res d’ençà que va arri­bar aquell juliol a la Ciu­tat Com­tal. Molts ha confós la seva quo­ti­di­a­ni­tat amb la vul­ga­ri­tat. El late­ral, abans extrem, ha vist com tota la seva car­rera ha estat escru­tada amb lupa. Els dub­tes sobre el seu ren­di­ment o la idoneïtat de merèixer jugar a pri­mera divisió l’han per­se­guit com un fan­tasma. Només la seva for­ta­lesa men­tal, i el seu con­ven­ci­ment per superar els múlti­ples obs­ta­cles, l’ha fet resis­tir. Ara 250 par­tits amb l’Espa­nyol el con­tem­plen. Una xifra rodona que és el seu gran tri­omf i la der­rota dels haters de les xar­xes soci­als. Una tra­jectòria que, des de fa qua­tre anys, arriba amb la res­pon­sa­bi­li­tat de por­tar el braçal de capità. Un fut­bo­lista que reno­varà el seu con­tracte una tem­po­rada més si juga un par­tit d’aquí a final de curs. La d’un juga­dor que només ha ves­tit una samar­reta en el fut­bol pro­fes­si­o­nal, la blanc-i-blava, i un escut al pit: el de l’Espa­nyol. Un capità vin­gut del sud que ha hon­rat el 21 de Dani Jar­que que porta a la màniga. Un capità silenciós que no fa soroll sinó que ajuda allà on se’l neces­sita. Que pri­o­ritza el grup a davant dels desit­jos per­so­nals fins a l’extrem de per­ju­di­car-se en un esport on l’ego­cen­trisme és moneda cor­rent. Un fut­bo­lista soli­dari, una bona per­sona. Un capità exem­plar que dona valor a un ves­ti­dor sense alçar la veu per millo­rar la coherència interna del grup. El mateix que fa ara de cice­rone de Wu Lei a l’Arc de Tri­omf o el que es pas­sava mol­tes nits en blanc rumi­ant com man­te­nir el seu Espa­nyol a pri­mera. Javi López és pur espa­nyo­lisme i, mol­tes vega­des, els grans sacri­fi­cis no es fan arran de gespa sinó dins dels budells d’un estadi on un es gua­nya el res­pecte i la jerar­quia.