S’atura la lliga i ens satura l’estol d’amis­to­sos en els quals els no naci­o­na­lis­tes apro­fi­ta­ran per bran­dar ban­de­res, ento­nar him­nes patris i inter­pre­tar xovi­nis­tes cants; però, si dilluns vinent a Mon­ti­livi els assis­tents gosem fer el mateix, els matei­xos no naci­o­na­lis­tes ens tit­lla­ran de brui­xes per­pe­tra­do­res d’aque­lar­res patriòtics. Men­tres­tant, els juga­dors car­re­gats de minuts afron­ten com poden uns par­tits enta­fo­rats enmig d’un calen­dari inhumà i juguen amb des­gana a la ruleta russa de la rup­tura fibril·lar.

Tretze dies sense par­tit a Mon­ti­livi, però amb una altra bata­lla pel Pera­lada. Ani­ran a Cor­nellà a gua­nyar punts molt neces­sa­ris però no defi­ni­tius. El filial aquest any està patint perquè ha exer­cit com a tal i ha reforçat el pri­mer equip en la pre­tem­po­rada i durant la plaga de lesi­ons. Se sal­varà? Segur que sí; només cal escol­tar les idees clares del seu entre­na­dor, veure com juguen i recor­dar com han com­pe­tit a pri­mera Valery, Paik o Mon­tes per estar-ne con­vençut.

El fut­bol no s’atura i, per sort nos­tra, el de base, menys. L’any que ve alguns altres juga­dors del filial esta­ran al pri­mer equip i qui sap si també hau­rem d’encre­uar els dits perquè no se’ns lesi­o­nin en alguna atu­rada com aquesta.