De cracs i de tècnics
“És una bogeria”, exclama Guardiola referint-se al calendari del City. “Els titulars han de mantenir el nivell i els altres l’han d’augmentar. Els necessitem a tots”, hi afegeix. “Encreuaré els dits perquè no passi res en els partits de les seleccions”, confessa Valverde just abans d’aquesta aturada demencial. La Champions, en l’horitzó...
Cinc batalles ha d’afrontar el futur campió d’Europa. L’escut coronat a Madrid serà el del club que les combati amb els seus millors guerrers en condicions òptimes i que, alhora, cometi menys errors al camp. De saber aplicar les rotacions ineludibles amb valentia (eh, Txingurri?), perquè el talent aflori en el moment decisiu. La cosa va d’això. De cracs i de tècnics.
Quan Leo es vesteix de superheroi, com a Sevilla, i és capaç a més d’elevar el joc a la categoria d’art, qualsevol anàlisi paral·lela es redueix a l’anècdota. Com dir que fins al míssil del primer gol vam ser clarament dominats per un Betis que –sortosament¨– no marca un gol ni a la Giralda. O que, fins que Messi no aparegué, amb el 2 a 1 contra el Lió, estàvem tots acollonits (a la tribuna, a la banqueta i a la gespa)...
A Sevilla, d’altra banda, a més de comprovar que Vidal (caràcter, múscul, recuperació i arribada) és un actiu important i que Suárez (oportuníssima la rocambolesca lesió per no haver d’anar a la Xina) va agafant el to, en clau tàctica es va confirmar aquest 4-4-2, amb Vidal i Arthur reforçant la medul·lar, com el pla de contenció escollit. D’acord. Entenc, però, que el pla inicial per a Manchester és el 4-3-3, amb Busquets, Rakitic? i el tercer home (ja veurem qui serà) al mig, i amb Dembélé (plenament recuperat, espero) completant el trident d’atac.
Sigui com vulgui, saludem la primavera amb la lliga al sac i la paraula màgica, triplet, a la boca. Situació envejable que, sumada a l’enfonsament catastròfic dels de Can Padrós, provoca autocomplaença i eufòria. Calma! “La força d’un mateix és només un accident derivat de la feblesa dels altres”, escriu Joseph Conrad en El cor de les tenebres. Reflexió sàvia. No hem fet res, encara. Som el Barça i ser als quarts de final és el mínim exigible. El repte comença a Old Trafford...
Superlliga Europea
La UEFA i l’ECA s’han reunit a Nyon i sembla que haurem d’esperar fins al 2024 per apassionar-nos amb la futura Superlliga Europea. No fumem! El format actual de la Champions es trepitja amb les lligues dels països i amb l’atzar com a factor determinant i capriciós (els sortejos, un mal dia et deixa fora...), distorsiona i resta molta credibilitat. És creïble com a millor equip d’Europa un campió de la Champions, com el Madrid de la temporada passada (i tants d’altres), que no fou ni el millor del seu país (a 17 punts del Barça en la lliga)? Sona a fake. Aquesta és una situació impròpia i impensable en els campionats estel·lars d’altres esports d’equip superprofessionalitzats, com ara la NBA o la NFL nord-americanes, amb uns sistemes de competició que garanteixen la jerarquia indiscutible dels seus campions. Com ha de ser. En això, la Champions és un nyap.
El 9, la gran decisió
Griezmann, amb aires de diva, ens va rebutjar. Punt final. Antoine (que no és un 9) és d’aquells (tants) falsos cracs, jugadors poc fiables, talentosos i que fan coses que enlluernen paladars fàcils, però que en partits transcendents coutinhegen/es fan fonedissos.
La del 9 és la gran decisió. El millor, qui és? Mbappé. Doncs a abocar-hi tot el cabàs per fitxar-lo. I, si no és possible, parlem de Luka Jovic? (el segueixo i m’agrada) i d’altres...
