L’endemà del devastador 0-3 de tornada de copa al Bernabéu, Josep Maria Bartomeu va deixar anar novament, i aquest cop de manera explícita, que el Barça s’ha d’anar “preparant per al dia que Messi digui que es va retirant”. Ja està el president aigualint el vi? Més aviat el contrari. La certesa inexorable que res és per sempre fa preceptiu prendre consciència que pot presentar-se un problema. Messi farà 32 anys, però acumula 14 temporades pro a les cames i al cap, i un dia o altre es presenta la fatiga, la física i l’emocional, que diu Menotti.

Tothom voldria estalviar-se els mesos, qui sap si anys, de reinvenció que vindran després de l’adeu, sobretot el president, directiva i seguidors del Barça als quals els toqui entomar la patacada. No cal comparar, perquè Cristiano Ronaldo és només 50 gols per curs i no té la visió perifèrica del futbol –i els mateixos 50 gols– de l’estrella argentina, però l’exemple del Madrid aquesta temporada és il·lustratiu que un equip acostumat a l’influx d’una megaestrella durant anys en depèn substancialment i l’enyora. Només faltaria.

Amb operacions de mercat que surten més bé o menys bé –i al Barça, amb els recursos humans i econòmics que té, se li hauria d’exigir que sortissin sobretot bé–, el camí és aportar talent a la renovació generacional sabent que el nou Messi probablement no existirà mai i que el Barça sense Leo no podrà jugar igual que amb ell. L’escenari A no pot ser descobrir o formar un jugador similar. Seria un plantejament que conduiria a la frustració. Val més assumir que si amb Messi ja ha calgut fer evolucionar el model per continuar guanyant, quan no hi sigui serà imprescindible. Quantes vegades sentim tediosos i estèrils debats sobre l’estil de joc sense que ningú sigui prou valent per constatar que jugant com en els millors anys de Guardiola avui dia no es guanyarien títols. El mateix Pep s’ho ha aplicat.

No pot ser una obligació trobar un successor de lideratges potents com els de Guardiola, Messi, Xavi, Puyol, Piqué o Iniesta. Però s’ha d’intentar, fins i tot al preu d’una reinvenció radical. Quan Juan Carlos Navarro va retirar-se de les pistes, la cantarella que l’equip de bàsquet s’havia quedat sense líder va escalfar moltes boques. L’evidència, corroborada àmpliament de l’estiu ençà, és que el líder del Barça ha deixat de voltar pel parquet i dirigeix des de la banqueta. Svetislav Pesic és un dels comptadíssims entrenadors europeus que aconsegueixen que els seus jugadors els maleeixin quan estan sota el seu mestratge i els professin devoció quan canvien. L’interrogant és si en el futbol existeix aquest perfil i si és extrapolable. No és el mateix 25 egos i salaris estratosfèrics que 13 o 14 amb nòmines una desena part d’astronòmiques.

Mentre Bartomeu busca la quadratura del cercle –apostar pel futur sense desorbitar encara més el pes de la massa salarial en els comptes del club– disfrutem cada partit d’un jugador que és llegenda molt abans que pensi en la retirada, després d’haver guanyat alguna Champions més. Voldria equivocar-me, però temo que no veurem mai més ningú d’aquesta dimensió.