Cada cop que toca derbi reapareix el mateix reflex condicionat, la certesa que això ja no és el que era. Ni ho tornarà a ser mai, malgrat que ho anhelin alguns utòpics pericos i les conyes d’en Piqué els tregui de polleguera. El que visqueren els ancestres amb devoció s’ha convertit en mera caricatura, un record en sèpia quan el món viu en alta definició a ple color. Un cafè descafeïnat. En el futbol d’avui, quan pesen les jornades de selecció i els horaris i només importa despatxar el matx amb la consecució dels punts, acabes fruint més la guarnició que el tall. Per imperatiu del negoci, el mercat de traspassos dura ara tot l’any i genera major interès sospirar per De Ligt o Jovic que per viure un derbi de badall. La llarga becaina de setanta minuts permetia cabòries sobre la fantàstica màquina de fabricar diners que deu tenir el Barça per tirar de veta. Tal com pinta el panorama, el lema encunyat per Cruyff de posar els calés sobre la gespa significarà la conversió de l’Espai Barça en la reedició de la vella dita dedicada a l’obra de la Seu, aquella que no s’acabava mai. Com aviat finirem la Sagrada Família, felicitem-nos que el país hagi trobat substitut per anomenar allò interminable i que es perllongarà durant generacions. O futbolistes o totxo, que tot no pot ser. Quan t’avorreixes amb el matx, hi ha temps per donar tombs a qüestions quasi existencials.

Distraguem-nos també amb els gestors. Com que convocaran eleccions així que triomfi l’equip, el candidat Víctor Font ha convertit la implantació del vot electrònic en primera bandera de batalla. Això sí que seria adequar el club al segle XXI per dinamitar una vegada per totes els baixos percentatges de votació registrats quan toquen presidencials. Que és com dir la persistència interessada de dos blocs monolítics que sumen ja trenta anys d’hegemonia. Els 25.000 vots conservadors que la premsa del règim sap mantenir frescos i combatius contra els 15.000 fidels al model i als manaments cruyffistes, bipartidisme a la blaugrana. I d’aquí ningú ens mou per pur interès de l’stablishment. Sentim certa curiositat per saber què s’empescarà Bartomeu per evitar la implantació d’aquesta revolució, per a ells incontrolable. Segurament, emparar-se dient que els estatuts del club no ho preveuen i avall, que fa baixada. Cal que voti un percentatge gairebé doblat de socis, cal que s’involucri el barcelonisme i ho faci votant des del seu ordinador o mòbil, en coherència amb un club capdavanter i democràtic. Serà l’única manera d’evitar la perpetuació d’aquells que es creuen propietaris del club, del relat i de la llotja, tot d’una.

Tornant a la substància dels darrers vint minuts del matx, entre els tres centrals plantats per Rubi i els condicionants apuntats de calendari, només quedava confiar en Messi per resoldre la nosa. I aquest no falla, amb Creu de Sant Jordi o sense. L’anunci de la pubàlgia ens havia arronsat el melic, però, a l’hora de la veritat, no hi ha inversió més segura ni rendible que deixar-ho als seus peus. Només es tracta ja de descomptar cap al final de lliga. O valorar detalls con l’aportació de Lenglet, un central sensacional que sembla invisible. Els derbis van perdre substància fa més de mig segle, per molt picant que hi posin el geni quan toca resoldre’ls i Piqué quan vol tocar el voraviu.